L’any 2019 es va presentar al Museu de Xipre una obra de Picasso Rostres de dona al costat d’un atuell compost a l’edat de bronze antiga de sorprenent semblança morfològica. Aquesta presentació va ser l’embrió de l’exposició PICASSO-CRETA que acaba de presentar-se al Museu Picasso de Barcelona.
Així, s’estableix una conversa entre Picasso i els terrissaires anònims de l’antic Xipre, els recipients esdevenen cossos, la imaginació se suma al sentit pràctic , i la variació i el joc coexisteixen amb el rigor formal. L’exposició es conforma prenent una o avaries escultures o atuells de Picasso amb altres similars de les terrisses de Xipre.
****************************************
PENSO QUE, EN L’ART, NO HI HA PASSAT NI FUTUR. SI UNA OBRA NO POT VIURE SEMPRE EN EL PRESENT, NO CAL TENIR-LA GENS EN COMPTE.
****************************************
JUGAR AMB LES FORMES
Les peces que podem veure en aquesta secció inicial es presenten atuells de l’edat del bronze antiga i mitjana (2500-1650 aC) s’utilitzaven com ofrenes o durant les cerimònies funeràries, com a indicadors d’un estatus elevat. L’element bàsic d’aquestes composicions piramidals és un atuell en forma de carabassa, un element molt quotidià a Xipre.
Picasso va explorar una vegada i na altre l’analogia entre els atuells i el cos femení. En aquest cas de Rostre de Dona, es va inspirar en la forma d’un atuell compost xipriota que devia veure a les sales del Louvre o en reproduccions.
Atuell. Xipre c. 2100-2000aC / Rostres d’una dona. Pablo Picasso 1950
Ceràmica Xipriota. Museu del Louvre. Gérard Franceschi 1951 / Atuell compost. Xipre c. 2100-2000 aC
DONES MEDITERRÀNIES
A Xipre, les estàtues femenines amb les mans col·locades sota els pits es remunten a l’eneolític. A l’edat del bronze (1650-1050 aC) es produïen dos tipus de figuretes femenines, nues i amb trets facials pronunciats, que es relacionen amb les idees de la fertilitat i la capacitat reproductora de les dones. Durant el primer mil·lenni aC, aquestes representacions femenines van anar variant, podien roba o anar nues, sovint se n’accentuaven els pits i, en alguns casos, els genitals, en al·lusió a la fertilitat, la sexualitat i els atributs femenins. Ja en el període hel·lenístic i romà (del segle III aC a IV aC), es van anar concretant en la figura d’Afrodita, la deessa de l’amor i la bellesa, representada d’una manera elegant i sensual.
Picasso partia de formes quotidianes per transformar-les en figures jugant amb la metàfora i els senyals visuals. Ell mateix ho va afirmar: “Jo prenc una àmfora i en faig una dona.” Ell recorria a la curvatura i l’estructura de l’atuell per suggerir una presència femenina que canvia segons la posició de qui l’observa.
Tanagra. Picasso 1951 / Afrodita de Cnidos 312-58 aC
CRIATURES MITOLÒGIQUES
Els centaures (criatures amb cos de cavall i tors humà) són presents en la ceràmica de Xipre des del primer mil·lenni aC, en forma de figures de terracota i també com a imatges pintades en els atuells. La potència dels cos del cavall en combinació amb la forma humana evoca fortalesa, noblesa i destresa militar. Les figures exposades amb banyes, amb serps enroscades al cos, poguessin estar vinculades al culte d’una divinitat masculina relacionada amb la guerra, la protecció sacerdotal i el resguard de la comunitat.
El Minotaure, faunes, sàtirs i centaures ocupen un lloc en la imaginació de Picasso. Són éssers híbrids (mig humans i mig animals) que representen l’energia primigènia sorgida de l’instint, el desig i la vitalitat. A Picasso el captivaven els relats mitològics. En tota la seva obra els cossos es transformen, es fusionen i passen d’un estat a l’altre.
Centaure i bacant amb un fauna. Picasso 1947
Figureta de centaure. Xipre segle VIIaC. / Figureta d’un guerrer centaure. Xipre segle VII aC.
FIGURES ANTROPOMORFIQUES
El cos femení com a metàfora del receptacle que acull i entrega vida és idoni pels atuells amb trets antropomòrfics, que s’han considerat en les recerques com anàlegs al cos humà, tant per la seva estructura com per les seves característiques. Els atuells antropomòrfics són presents a Xipre des de, com a mínim, l’eneolític mitjà (c. 3000 aC).
En l’obra de Picasso una gerra esdevé un ocell, una ansa es converteix en ala i un broc es transforma en bec. L’atuell deixa de ser un mer recipient i passa a ser un cos Picasso explora la tensió entre natura i cultura i concep el cos com un objecte en transformació constant.
Escena del pintor i la model. Picasso 1954 / Figureta amb forma de tauler i dos colls. Xipre c. 2100-2000 aC.
DANSA i MÚSICA
La dansa i la música han estat fonamentals en la societat xipriota al llarg de tota la seva història, tant en la vida quotidiana com en les pràctiques rituals. La seva importància es reflecteix en la cultura material de l’illa, sobretot des del període geomètric xipriota, a través d’individus en terracota tocant lires, flautes i tympana (petits tambors circulars amb marc).
Per Picasso, la música és més que un simple motiu, és una força vital. Flautistes, dansaires i escenes festives o pastorals apareixen en els seus quadres, i especialment en la seva ceràmica de la dècada de 1950. L’instrument, el ritme, són punts que estructuren la composició, anima les figures. El diàleg amb les antiguitats xipriotes té la seva arrel en aquesta dimensió fonamental.
Fauna músic V. Picasso 1948 / Fauna enmig del brancatge. Picasso 1948
Sardana. Picasso 1953 / Figureta femenina amb un tympanum a la mà. Xipre segle VII aC.
MÀSCARES
Durant els ritus religiosos, representacions rituals a l’edat de bronze tardana ja s’utilitzaven les màscares i fins i tot cranis de bou, amb capes de tela. Els individus d’estatus elevat portaven màscares zoomòrfiques, antropomòrfiques o fantàstiques des de l’edat de bronze tardana i durant el període clàssic xipriota.
Les màscares tenen un paper principal en l’obra de Picasso. No són simples accessoris, sinó portes a un espai d’identitats canviants. Picasso tracta la màscara com un artefacte que oculta i alhora revela. La identitat no és una cosa fixa, sinó objecte d’una metamorfosi continuada.
Cara. Picasso 1965 / Figureta d’una persona amb una màscara amb forma de cap de toro. Xipre segle VI aC.
TOROS
El bou va ocupar un lloc destacat en les pràctiques religioses i en la iconografia de l’antiguitat xipriota. Aquest animal, que es domesticava a l’illa des del període neolític preceràmic (c 3.800 aC) , va tenir un paper fonamental en la vida quotidiana de les primeres comunitats.
El bou també acompanyava els humans en la mort: a les tombes s’han trobat petits toros d’argila entre les ofrenes fúnebres. Entre les restes arqueològiques s’han trobat maquetes de santuaris coronats amb efígies de cap de brau, així com indicis de l’us de màscares amb la mateixa forma.
Aquesta figura del bou o del toro va acompanyar a Picasso en la creació de les seves obres i era una de les més present en la seva imatgeria. Per a Picasso el toro no sorgeix com una sola imatge, sinó com una figura polivalent i amb moltes capes que li servia per explorar el poder, la sexualitat, el sacrifici i la identitat artística.
El toro negre. Picasso 1947 / Sense títol. Picasso 1957
PEIXOS, POPS i OCELLS
Tot i que en els atuells de les elits xipriotes es representaven escenes de carros, aurigues i motius narratius, també es representaven motius naturals com ocells, pops i altres representacions de la fauna marina.
En les peces de Picasso, i sobretot en les de ceràmica, són habituals els peixos, els pops i altres criatures marines, així com els ocells. En les seves mans, un peix pot ser consumit i després reimaginat com es pot veure en la sèrie de fotografies de David Douglas Duncan, Picasso se’n menja un i després n’imprimeix l’espina sobre un bloc d’argila per aplicar-hi la forma a un plat de ceràmica.
David Douglas Duncan: Picasso creant “Plat amb fòssil de peix” a La California 1957
Cursa de braus i peix. Picasso 1957 (detalls)
****************************************
L’ART DELS GRECS, DELS EGIPCIS, DELS GRANS PINTORS QUE VAN VIURE EN ALTRES ÈPOQUES NO ÉS UN ART DEL PASSAT; ÉS POSSIBLE QUE AVUI SIGUI MÉS VIU QUE MAI.
****************************************
Text: Martí Plana / Fotos: Albert Loaso
Europea Words 