Miró, Picasso a la Fundació Miró – primera part

Aquest any 2023 es celebra el cinquantè aniversari de la mort de Pablo Picasso (1881-1973), i s’ha volgut posar de manifest la profunda amistat amb Joan Miró (1893-1983), una amistat entre artistes i persones a on el punt de coincidència va ser Barcelona, sempre Barcelona. Per aquest motiu s’ha celebrat aquest aniversari portant de visita obres de Picasso a la Fundació Miró i obres de Miró al Museu Picasso.

Introducció

Era l’any 1917 quan un jove Miró de 24 anys va anar a veure l’estrena al Gran Teatre Liceu el ballet Parade. L’espectacle dels Ballets Russos de Diàguiliev amb teló i escenografia de Picasso, és el punt de partida de la relació entre els dos artistes. Picasso tenia 36 anys. És el primer cop que els seus camins es troben. La seva relació era més familiar, ja que la mare de Miró era amiga de la mare de Picasso, així és com Miró va veure La bailarina española y Autorrertato, que Picasso havia deixat a Barcelona al marxar cap a París.

Dos anys després Joan Miró viatja a París i es troba amb Picasso, d’allà va sorgir una amistat que va durar cinquanta anys, malgrat les diferències artístiques i humanes que els separaven. Picasso li va obrir a Miró les portes dels cercles artístics i filosòfics, i també li va presentar els marxants de confiança que ja portaven la seva obra.

Miró tenia retrats de Picasso al seu taller de Mont-Roig, a Son Boter a Mallorca i al taller de Sert. Per Miró, Picasso era l’altre cara de la moneda en que interpretaven els aires dels canvis i de les avantguardes dels inicis del segle XX. La seva trajectòria els va unir al Pavelló de la República a París durant la guerra civil espanyola el 1937. La Segona Guerra Mundial els va fer decantar pel costat de la llibertat, cercant noves formes expressives i materials que no eren les teles de pintura.

Avui entrem a la Fundació Miró, a on les obres de Picasso han anat a visitar les de Miró per primer cop. Barcelona acull en una sola ciutat el llegat d’aquests dos genis de l’art del segle XX, en la Fundació Miró i el Museu Picasso. Per aquesta exposició han arribat obres dels dos artistes tant de museus com de col·leccions particulars, a més dels fons propis de les dues institucions.

Podem admirar la obra El caballo, la pipa y la flor roja de 1920, va ser la resposta de Miró al cubisme que acabava de conèixer en els eu primer viatge a la capital francesa i el seu primer homenatge al «mestre».

A la Fundació Miró podem admirar 27 pintures de cadascun, així com escultures, objectes, dibuixos i collages. La pintura de més complexitat en el seu transport i valor exposada és el quadre de la Meninas de Picasso.

A continuació veiem algunes de les obres exposades i la seva època.

1. LA TROBADA Barcelona 1917: Picasso al Gran Teatre del Liceu

• Aquesta pintura de Miró de 1920, mostra una de les primeres obres amb la visió del cubisme després de visitar a Picasso quan estaven a París. Damunt la consola, el llibre de Jean Cocteau Le Coq et et l’arlequin es mostra obert per la pàgina que reprodueix un dibuix de Picasso.

Dos obres que comparades mostren els colors, les formes dels dos artistes en un retrat. Tal com hem mencionat l’Arlequí és una obra que va quedar a casa de la seva mare, i que Picasso va pintar a Barcelona el 1917 amb motiu del ballet Parade. Aquesta obra va ser donada per Picasso a la ciutat el 1919, essent la primera obra de l’artista que es convertiria en una col·lecció pública barcelonina.

La obra de Joan Miró, Retrat d’una ballarina espanyola, va formar part de la col·lecció privada de Picasso quan el marxant Josep Dalmau li va regalar el 1921, juntament amb l’autoretrat de Miró i que sempre els va tenir al seu costat.

2. El PARÍS DEL SURREALISME. Un Picasso inaudit

Miró entra en contacte amb el moviment surrealista a través d’André Masson i els seus amics poetes, amb els que aprèn a desfer-se de la capa de les normes de la pintura occidental.

En aquesta obra Picasso ens parla de l’amor, el sexe i la mort per uns fets ocorreguts entre el seu amic Ramon Pichot, parella de Germaine Gargallo, a qui Carles Casagemas havia disparat un tret abans de treure’s la vida el 1901.

És en aquesta època que Miró s’interessa per la creació amb objectes, l’assemblage, En aquesta obra Miró aprofita la soca d’un garrofer, la pinta de vermell i inscriu un sexe femení en negre. A la part superior, hi clava alguns elements de ferralla. Així és com uneix elements que Miró fragmenta i altera per suggerir sexe i violència.

3. PINTURA i POESIA

Alfred Jarry , escriptor polifacètic i home de lletres, va exercir una forta fascinació als dos artistes a través dels seus personatges literaris, Ubu i el doctor Faustroll fundador de la patifísica.

4. ANYS DE GUERRA. la Guerra Civil espanyola.

Des de l’esclat de la guerra, Picasso i Miró es van posicionar al costat del Govern de la República, en contra de les forces colpistes dels generals. Per aquest motiu se’ls va invitar a participar en la creació d’obres d’art per formar part del pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París el 1937 (veure article sobre el pavelló)

Picasso va pintar el mural de 7 metres de llarg del Guernica, que es va col·locar al costat de la porta d’entrada. Miró, per la seva banda, va pintar sobre el mur la pintura El Segador. Al desmuntar el pavelló el mural de Miró es va perdre, i el Guernica va estar exposat a Europa i Estats Units per recaptar fons per la causa de la República. Actualment al pavelló reconstruït de Sert a Barcelona es poden veure les dues obres.

5. DE L’ASSASSINAT DE LA PINTURA A LA CERÀMICA

A finals dels 40 i inicis del 50 els dos artistes van entrar en un món d’expressió més matèrica que els permetia a través de la ceràmica redimensionar el seu art en altres dimensions, Miró va produir 446 ceràmiques després de la visita al taller de Picasso a Vallauris. Per això va proposar a una publicació la frase: «De l’assassinat de la peinture à la céramique… comme la céramique de Picasso» .

En aquesta nova forma d’expressió els dos artistes van haver de compartir el seu treball amb artesans i aprendre les bases de l’ofici de ceramista al taller. Això els va obrir les portes a nous camins de treball, com la decoració i la reinvenció de la vaixella tradicional fins a l’escultura.

6. L’ESTIL PICASSO, EL LLENGUATGE MIRÓ

Picasso i Miró comparteixen l’admiració pel treball de molts dels grans mestres de l’art occidental. Picasso era un gran admirador de Velázquez i s’aproxima a la seva obra més admirada «Las Meninas» portant-les al seu terreny. El gran quadre que Picasso va redefinir en la sèrie de las Meninas entra per primer cop a la fundació Miró.

A finals de la dècada dels anys vint, Miró s’inspira en els mestres flamencs de segle XVII i en la obra de Rafael «La Formarina«. Miró no entra en la revisió de la pintura, sinó que vol posar la pintura en entredit, en nou camí, a finals dels anys trenta Miró prefereix l’art de la prehistòria per fer-li de referent per definir el seu propi llenguatge de signes.

**************************************************************************

«Deixar la gran escultura de Picasso enmig de la plaça, a l’aire lliure, i procurar-me un lloc de recolliment, això és el que pot ser bell»

Carta de Joan Miró a Pierre Matisse. Palma, 14 d’octubre de 1964

**************************************************************************

* La revolta final

7. MIRÓ HOMENATJA PICASSO

El 25 d’octubre de 1971 Miró va acceptar la proposta de LA VANGUARDIA d’acceptar l’encàrrec per il·lustrar la portada del diari el dia que es celebraven els noranta anys de Picasso. Miró va voler donar aquesta obra a Picasso, que passaria a formar part de la seva col·lecció personal. «La tenia a la sala d’estar -diria Miró- entre totes les coses que apreciava. Tot això el feia feliç».

Aquest article continua per les sales del museu Picasso de Barcelona. (veure segona part)

///////////////////////////////////////////////////////////////////////////

Text: Martí Plana / Fotos: Albert Loaso. Tots els drets reservats dels autors