El laberint de Creta de la vida al CCCB
Fricció: juxtaposició, simbiosi, disseminació, dispersió, vaporització, hidrofusió, aeròbic, piros, mescla, aspersió, biofusió, genomescla, nbacteri, tricorni, aspersió…
CAP A UN NOU MODEL DE LECTURE DE L’EVOLUCIÓ, MÉS F(r)ICCIÓ i menys INDVIDU
Aquesta exposició ens vol portar a enfocar les múltiples formes de relació entre cossos vius o quasi vius. La física de la fricció es pot realitzar entre cossos físics o químics, format per noves relacions moleculars i de vida, amb aquest prisma d’intercanvi, de nova lectura dels principis bàsics de la biologia i de la antropologia.
L’ànima del pensament d’aquesta exposició te a veure en la obra de dues científiques i pensadores essencials de l’actualitat. Una és la biòloga Lynn Margulis, que reescriu la història de l’evolució amb la seva teoria sobre el paper de la simbiosi. L’altra és la filòsofa i també biòloga Donna Haraway, amb una obra que posa en qüestió la potència narrativa del coneixement científic i la posició que n’ha determinat sobre el món i el lloc que ocupem.
I és en aquests dos punts, que l’exposició ens posa el focus, en la manera de veure l’evolució com a punt de partida resultat de les forces simbiòtiques, científiques i culturals que ens reformulen la idea d’individu, subjecte o autonomia que s’han creat i el nou relat.
«No hi ha cap organisme plenament independent» Lynn Margulis
SIMBIOSI
Animals, plantes o fongs, tots venim dels bacteris. Segons la visió de Lynn Margulis , el nostre origen bacterià i tota la història de la vida a la Terra es fonamenten en la simbiosi, principal motor de l’evolució. Amb la teoria de endosimbiòtica, Margulis elabora un relat integrador que connecta les històries del que és més petit – els bacteris i el seu llinatge – amb la gran història del planeta. Segons altres teories, aquests primitius organismes són també els creadors de l’atmosfera tal com la coneixem. Segons aqueta teoria, la Terra és «simbiosi vista des de l’espai», un sistema viu creat i mantingut en equilibri pels organismes que l’habiten. En altres paraules, som simbionts en un planeta simbiòtic.
Les propostes de Margulis es refereixen al paper dels cianobacteris en la història de la Terra. Aquests bacteris primitius, capaços de fer la fotosíntesi, van ser el responsables de la producció d’oxigen que va convertir l’atmosfera en un entorn habitable fa 2.000 milions d’anys. Escampades per tota la superfície del planeta, allà on troben llum i aigua en abundància, els cianobacteris constitueixen, segons Margulis, «el teixit de Gaia».
ESPÈCIES COMPANYES
La simbiosi de la vida en comú dels organismes que comparteixen hàbitat o existència i que evolucionen junts, com els insectes amb les flors, de les quals s’alimenten mentre contribueixen la seva reproducció. El cas dels éssers humans amb alguns vegetals i animals clau en la història de la civilització.
En aquest aspecte de la simbiosi fa referència Donna Haraway amb l’expressió «espècies companyes», una forma de de vida entre formes que conviuen i coevolucionen en relacions mútuament constitutives.
XARXES DE CONSCIÈNCIA BIOQUÍMICA
Plantes i fongs són casos paradigmàtics de vida en xarxa. A través dels seus micelis, els fongs es fonen amb animals, bacteris i plantes en complexos sistemes d’intercanvi.
Les plates es comuniquen entre elles i altres regnes, capturen l’energia del soli l’ofereixen a altres éssers terrestres. Perceben la llum, la humitat, la gravetat o els camps electromagnètics, i es creu que tenen els nostres cinc sentits, i quinze més.
Diversos i enigmàtics, fongs i vegetals representen formes de vida radicalment diferents de dels animals.
HISTÒRIA DELS ORÍGENS
«Els cefalòpodes són una illa de complexitat mental en el mar dels invertebrats. Si podem tenir contacte amb ells no és pel parentiu, sinó perquè l’evolució va construir ments dues vegades. No estarem mai tan a prop de trobar un extraterrestre intel·ligent» Peter Godfrey- Smith
En la dècada de 1970, el biòleg i artista Louis Bec va fundar amb l’escriptor Vilém Flusser l’Institut de Recerca Paranaturalista, amb el qual va iniciar el camp de la «tecnozoosemiòtica». Aquesta extraordinària cruïlla entre semiòtica, etologia, ciències cognitives, bioinformàtica i arts visuals s’inspirava en la idea que la intel·ligència artificial ha de superar la visió mecanicista de la vida, pròpia de les ciències de la computació, i nodrir-se de les estratègies creatives de l’art i el pensament experimental.
Text: Marti Plana i altres fonts / Fotos: Albert Loaso
Europea Words 