PICASSO I EL ROMÀNIC AL MNAC

Picasso, un artista extraordinari, amb moltes facetes i variades expressions de l’art al llarg de la seva vida, va tenir dues trobades amb l’art rmànic.
La primera fou en un viatge a la població de Gósol, al Berguedà, que Picasso va fer amb la seva companya Fernande Olivier. Van estar-hi dos mesos i mig, després de fer un llarg i complicat viatge des de Barcelona, als peus del Pedraforca i a lloms de cavalleries des de Berga.

Mare de Déu de Gósol S. XI

Fou una estada molt fructífera, no tan sols pel nou tractament dels colors ocres en les obres que va pintar, també per l’art romànic que va veure i apreciar en l’església, a on hi era la mare de Déu de Gósol, actualment al MNAC.

I al setembre de 1934, moment en que Picasso amb 52 anys visità per primer cop el Museu d’Art de Catalunya. Aquesta visita va ser poc abans de la inauguració del museu, i va quedar captivat per la col·lecció d’art romànic.

Amb motiu d’aquella visita, el MNAC ha portat a terme l’exposició «Picasso i el romànic». L’exposició ens revela a través de la visita paral·lela de les obres de la col·lecció de romànic del museu, amb diferents obres del pintor, amb obres procedents del Mussée national Picasso-Paris.

Vegem la classificació i relacions de l’exposició:

PRIMITIVISMES
Picasso romànic gira sobre tres eixos temàtics. El primer d’aquests eixos explora els primers
contactes de Picasso amb el romànic i especialment es centra en les obres realitzades
el 1906 i 1907, i la seva estada a Gósol. La talla de la Mare de Déu, que avui forma part
de la col·lecció del museu, es trobava llavors a l’església de Gósol. Picasso fa aquest viatge
en el moment que la seva obra experimenta un retorn a un cert primitivisme, com a reacció
contra l’anomenat període rosa anterior, que llavors ell mateix qualifica de «sentimental».

Absis de Sant Pere d’Urgell. Segona quart del segle XII.

Gran banyista. Paris, 26 de maig de 1929

Lapidació de Sant Esteve. Cap a 1100

Bust d’home (estudi per les Demoiselles d’Avignon)
Paris, primavera de 1907

Estudi de cap per a Nu amb tovallola. Paris, tardor de 1907

Baldaquí de Tost. Cap a 1220

Petit nu assegut. Paris, estiu de 1907

CRUCIFIXIONS
La violència inherent a les crucifixions i a les decapitacions es fa palesa en determinats
moments de la creació picassiana, escenes també presents a la iconografia medieval.

La figura
de Crist crucificat esdevé en els darrers dibuixos un conjunt d’ossos concatenats, una
iconografia molt representativa del període surrealista de l’artista. Encara que no es
pugui parlar de cap mena d’influència directa ni indirecta, és impressionant comprovar
com aquestes crucifixions [des]articulades de Picasso es relacionen amb les crucifixions
articulades del romànic. Aquestes alteracions fisonòmiques, amb l’efecte de traslladar
la convulsió dels cossos, es fan més explícites encara a les escenes de decapitació, de
gran violència visual.

La Crucifixió. 4 d’octubre 1932

Davallament de Santa Maria de Taüll. Segona meitat S. XII – S. XIII

La Cruxifició. Setembre 1932

Davallament de Santa Maria de Taüll. Segona meitat S. XII – S. XIII

ROSTRES
La distorsió de la figura humana, sobretot en el tractament dels rostres, és una constant
de Picasso i amb diverses variants. Assoleix un dels moments àlgids durant la Segona
Guerra Mundial, durant el seu exili a la localitat francesa de Royan.

Cap de dona

El petó

Cap de dona. 1943

CRANIS

La mort és un dels grans temes transversals de l’obra picassiana, present des dels seus
inicis fins als darrers autoretrats, en què es mostra com una calavera. Però la presència
simbòlica de la mort a la seva obra es desplega en diverses variants: com a evocació de
la pèrdua, com a pressentiment de futur o directament com a realitat viscuda.

Cap de cabra. 1951