El sentit de l’escultura

Aquesta nova exposició temporal que proposa la Fundació Miró, ens aporta la visió del comissari David Bestué, sobre el sentit que l’escultura té per l’artista, que pretén portar a un altre element allò que es pot aturar en el temps gràcies a materials sòlids com la pedra, la fusta, el metall, o materials líquids que varien de forma per donar una atemporalitat a un instant. El paradigma seria el mite de Pigmalió que explica la transmutació d’una escultura que fora tan perfecta que adquirir vida i nom: Galatea.

El pas de la representació a la realitat, en que Galatea prova d’abandonar el pedestal, mentre el seu cos vira de la pedra a la carn, és un punt de partida per el tractament de l’escultura al segle XXI, en que nous materials i formes de representació formen un nou camp estructural pels escultors.

L’exposició està presentada en set punts, represntant més d’un centenar d’obres de seixanta cinc artistes de tot el món, com Antoni Gaudí, Julio González, Alexander Calder, Joan Miró, Lygia Clark, On Kawara, Bruce Nauman, David Medalla, Eva Lootz, Susana Solano, Pipilotti Rist, Marisa Merz i Sarah Lucas.

  1. Ars Infamis.

En els seus inicis, l’ús de motlles i altres tècniques de reproducció va ser menyspreat i titllat d’ars infamis. La història de l’art va considerar que aquesta forma de procedir deixava de banda la inspiració en la realitat per extreure’n directament les seves formes, una peculiaritat que a finals del segle XIX va seduir, no obstant, artistes i arquitectes com Antoni Gaudí.

Untilted (Seth Price) 2019

2. Cru.

A principis del segle XX artistes com David Medalla, Robert Smithson o Eva Lootz deixen obsolet el binomi forma-imatge i la supremacia del filtre òptic i aposten per obres que es resisteixen a construir una forma tancada.

3. Espai.

A partir de la dècada de 1960, coincidint amb les primeres fotografies de la Terra fetes des de l’espai exterior, es produeix un canvi significatiu pel que fa a la visió poètica o metafísica de l’espai.

Leandre Cristòfol o Lucio Fontana confronten en les seves obres el vertigen que produeix la consciència del cosmos com una extensió sense contorn, principi o fi. La possibilitat de veure el món des de fora no només el va convertir en objecte, sinó que va transformar els nostres conceptes d’allò físic i d’allò extens.

Respiración Artificial (Jorge Oteiza) 1956-1957

4. Objecte doble.

Des de Bernini a Apel·les Fenosa, la idea de transformació s’ha vist reflectida en la tendència a la reutilització del objectes. És el cas de moltes de les escultures de Joan Miró, que parlen tot sovint d’aquest interès per manipular elements quotidians amb l’objectiu de dotar-los d’un nou ús, encara que sigui simbòlic. Aquest impuls ha arribat fins al present de la mà d’artistes com Ester Partegàs.

5. Present contiu.

A partir de la Primera Guerra Mundial, la història va deixar de ser entesa com una narració lineal —en què un conjunt de significats dirigits per un mecanisme diví progressaven reforçant-se i explicant-se mútuament— i es va revelar més aviat com un camp de forces regit per la violència i l’afany de dominació. En sortir de la seva dimensió teòrica i enfrontar-se a la seva dimensió temporal, l’escultura ha de lluitar contra un procés inexorable de desgast.

6. Un cos nou.

Amb la il·lustració, el Déu-creador passa a ser un artista convertint-se en un científic que intenta replicar en el seu laboratori l’exterior i l’interior d’un cos. Aquesta mutació conceptual va alliberar el format escultòric de l’obligació de reproduir un cos perfecte i el va transformar en una eina per a qüestionar supòsits culturals, sexuals, socials, mèdics i ideològics en l’àmbit de la representació corporal.

Portrait of the artist as Vogelfuterbüste ( Dieter Roth) 1968

Foetus-Fetus (Joseph Beuys) 1961

7. Contacte.

De quina manera es poden representar la passió, l’amor o el sexe sobre un material inert sense que aquest «objecte» a representar, el desig mateix, desaparegui a l’instant?

Aquesta és una de les qüestions més complexes de la pràctica escultòrica; en afrontar-la formalment, els escultors es troben amb la dificultat d’abordar en un sol volum el contacte entre dues figures, contorns que pugnen per una fusió que mai s’ateny del tot.

Text: Martí Plana / Fotos: Albert Loaso. Tots els drets reservats dels artistes

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: