INTRUSOS al MNAC – 3 – COL·LECCIÓ ART MODERN

En aquest últim article sobre les col·leccions del MNAC i el diàleg amb les col·leccions de Suñol d’art contemporani, en aquesta insòlita proposta dels Intrusos, arribem a les sales de la col·lecció d’art modern, a on podem admirar obres que van del neoclacissisme fins les avantguardes, passant pel modernisme i el noucentisme, dels segle XIX i XX. Fortuny, Casas, Rusiñol, Gaidí, Jujol, Picasso, Gargallo, Juli González, Torné, Esquius i Joan Miró.

En aquest ambient més actual de la època moderna de la nostra història, les peces incloses com intrusos porten un discurs paral·lel i no disruptiu com el de les sales romàniques i gòtiques. Les modernitats es renoven però acaben per coincidir en el discurs dels temps passats, d’abans de la guerres civil, les dues guerres mundials i les post guerres que varen venir a continuació.

-4- COL·LECCIÓ ART MODERN + INTRUSOS

12. Lucio Fontana. Concetto spaziale. Pillola, 1967

Juli González, un dels pares de l’escultura moderna, va bastir un discurs de gran radicalitat, a finals dels anys trenta, sota la necessitat social i històrica d’oposar-se a l’auge del feixisme. Del 1942, daten aquestes mans alçades que expressen com un crit de protesta el sentiment de ràbia i angoixa que havia deixat endarrere els anys de la guerra civil i la post guerra.

En contraposició, Lucio Fontana amb la obra “Concetto Spaziale” de 1967 presenta un altre forma de protesta a través de la seva obra en la que la ferida marcada a ganivet, ens remet a l’època de la revolució pop i de l’alliberament sexual.

Dues èpoques i dues mirades es confronten sota un mateix esperit revolucionari.

13. Richard Avedon. Igor Stravinsky, 1975

El retrat d’un rostre ens evoca un temps, un moment en la vida de la persona retratada, sigui en pintura o en fotografia. Així, Richard Avedon ens retrata un personatge famós com Igor Stravinsky en la seva època senil, en la que tot queda al descobert, el pas del temps, la història continguda. A l’artista fotògraf no se’l veu, però veiem la seva capacitat d’immortalitzar un instant en tres imatges, que tenen la velocitat del moment repetit però no igual.

A prop d’aquest obra fotogràfica podem veure unes obres de Gimeno retratant personatges senils, que han tingut el seu moment immortal i que ens dona testimoni de l’art reflectit en la cara d’una persona com la màscara que tots tenim.

14. Joan Hernández Pijuan. Díptic II / Paisatge amb horitzontal / Lápiz plomo 4h-h-b-2b-4b-6b, 1978

Una nova proposta del diàleg d’intrusos ens porta a l’època des impressionistes, a on el traç pinta la llum; és a dir, pinta colors com és el cas de Francesc Gimeno que pinta una obra plena de colors i ens remet a un paisatge d’un poble empordanès, pintat el 1918.

Hernández Pijuan proposa una obra feta a partir d’una contenció màxima, basada en la serialitat (molt a prop, doncs, de la repetició) per fer sorgir unes aurores subtils que en aquest cas converteixen la pintura mateixa en paisatge.

El primer utilitza els colors per bastir la imatge d’un paisatge, l’altre ens deix un llenç gris, com a suma neutra dels color.

15. Carmen Calvo. Estantería, 1990

Amb el modernisme la burgesia va omplir amb el luxe i el confort l’interior dels nous habitacles residencials que començaven a aparèixer a l’Eixample de Barcelona i altres ciutats de Catalunya.

Aquesta necessitat de col·leccionar, ordenar, mostrar; a on els objectes, les imatges i les petites andròmines configuren el paisatge intern de la nostra llar, ens porta al mobiliari no essencial que serveix per acumular verticalment aquests objectes. Carmen Calvo ens remet a la nostra necessitat d’acumular, donant-nos una sensació de seguretat davant de la contingència i l’atzar.

És com si la nostra ment projectés en aquests espais ordenats d’objectes la nostra acumulació de vivències i records.

16. Joan Brossa. Capitomba, 1986

L’univers i la màgia del poeta visual Joan Brossa té la seva aportació en aquest diàleg, amb una obra que reflecteix el seu humor agut i sorneguer, en aquesta finestreta de banc posada cap per avall, i les monedes han caigut a terra, que en realitat són monedes de xocolata. És una parodia amb humor de la nostra admiració per l’or i que el que representa.

L’acompanya una làmpada de sostre amb decoració floral de Josep Puig i Cadaflach de 1900, amb la seva lluentor i decoració com una joia tant del gust d’aquella societat burgesa que tenia or a cabassos.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: