El MACBA presenta fins el 22 d’abril de 2019 una gran exposició retrospectiva de més de trenta anys de la obra de Jaume Plensa, en la que s’ha ocupat la planta baixa del museu i l’espai entre el museu i el CCCB per presentar un jardí mediterrani.
Només arribar, a la paret que dona pas a l’exposició trobem una glosa d’aquest artista de valor internacional que ha trencat motllos i que com escultor ha utilitzat tota mena de materials. També hi podem veure una fotografia gegantina del seu taller ubicat a Sant Feliu de Llobregat, a mida 1:1, que és el seu altar creatiu de totes les obres que ha portat per tot el món.
Ferran Barenblit, comissari, i Jaume Plensa, presentat l’exposició
Jaume Plensa <> IN-OUT
Jaume Plensa és un artista que transita entre l’exterior i l’interior, entre l’espai tancat de la sala d’un museu, d’una galeria d’art, d’una capella, d’un palau; i arriba a projectar-se a l’exterior d’un parc, d’una illa, d’una platja, d’una muntanya, o d’un jardí.
Seto Inland Sea, illa de Ogijima, Japó. Projecte que multiusos amb bar, zona de descans i passeig davant del mar
A l’espai obert, Plensa ens explica que per a ell la obra efímera, que només resta un temps, és una forma d’obrir-se a l’espai públic, a on la selva de mil coses troba un lloc per la seva escultura, que és un boci del seu pensament.
The Crown Fountain, parc del mil·leni, Chicago. Instal·lació que interactua amb la gent, permetent resfrecar-se, veure la car d’altres ciutadans com els hi brolla un raig d’aigua com les gàrgoles.
En canvi, el neguiteja la obra que està a l’espai públic de forma permanent, per veure l’ús que en fa la gent, com es comporta la seva obra sota la erosió del temps. Per a ell hi han dues obres que sempre va a visitar així que arriba al lloc, una és la Crown Fountain a Chicago i l’altre és la Seto Inland Sea a la illa de Ogijima al Japó. Són obres que s’integren a la vida de la ciutat i no formen part del seu corpus escultòric, són una proposta radical i diferent per fer visible que art i vida poden fluir pels mateixos camins.
Jaume Plensa <> silenci i música
En tots aquests espais Plensa s’interroga sobre el silenci versus el so, la mida ample o estreta del pensament, la porta alta o baixa, el moment estàtic o el moment cinètic, l’esfera com element perfecte amb un diàmetre regular o convertida en una el·lipsi
Per posar un punt de partida, pensem en l’interrogant que Plensa va aportar a la biennal de Florència de 1992 amb un interrogant gegantí, punt de reflexió d’un home que amb els anys apareix com un erudit en la seva reflexió permanent, del que hi ha dins nostre i que es projecta en els altres, i allò que els altres ens projecten dins nostre. una qüestió en dos sentits.
Interrogant, Firenze II. L’artista es planteja en majúscules totes les preguntes sobre el concepte, les formes, els materials i tot allà que abordarà en el futur.
Per Plensa, la nostra mirada des de dins amb els ulls tancats, per rebre les sensacions que l’entorn i els altres ens envien, el camí del silenci establert entre la introspecció i els sons dels elements més bàsics com el vent, l’aigua i com es modulen segons el material que toquen o que repiquen.
Ell es defineix com a home mediterrani, l’aigua que pica en el terra, en el metall, o sobre la pedra, i que ens traslladen al mar, als rius i torrents, a les fonts, a les gàrgoles. Per ell, l’aigua en un context ornamental refresca l’aire, vincula millor el diàleg entre els elements circondants i els diàlegs entre els homes, per que l’aigua purifica, neteja, il·lumina l’ànima i fa brollar la nostra part més infantil.
Les vint-i-quatre portes del montage de Valence, França.
Enregistrant per la ràdio, el soroll de l’aigua que va caient de l’ampolla fins la galleda metàl·lica, tal com podem sentir en les fonts dels parcs o en els patis de les viles mediterrànies
Per Plensa el silenci és la millor forma per entendre l’exposició que presenta, ens demana silenci i ens dona a canvi ens aporta molt sons musicals per meditar, com un yin i yang del nostre ésser.
La seva forma d’interpretar el silenci queda reflectit en la gran cortina de la declaració universal dels drets de l’home, que a la sala a on està exposada, ens talla el pas en diagonal, està formada per grans lletres metàl·liques; al creuer-les ens emeten uns sons musicals.
Aquests sons poden ser percebuts des de l’alegria de la capacitat de l’home per fer tan bonica declaració, en un conjunt de virtuts que podríem gaudir-ne tots els homes; o pels crits de tots aquells que no han pogut gaudir-ne d’aquests drets en guerres, migracions, persecucions, fam, desnonaments, judicis injustos, i molts altres pecats de la humanitat.
La declaració dels drets de l’home
Plensa meditant sobre l’us que té la seva cortina, i el valor dels drets universals aplicats en el món actual
En una petita habitació trobem contraposats dos gongs, un està marcat com MATÈRIA, té un to greu, pesant, gravitacional; l’altre, és ESPERIT i té el so més agut, més fi, més eteri.
Plensa els ha escollit com instruments disfuncionals, que tenen el privilegi de donar la nota final en una orquestra; la seva reveberació cap a uns nivells sonors que ens esquerden en el fons de la nostra ànima-matèria, perquè tocats fluixets van a l’ànima, i tocats forts o molt forts, ens arriben a la matèria per la seva ona vibracional que arruga la pell i fa tremolar els óssos.
Plensa i Barenblit apreciant el so dels gongs
Així Plensa ens atansa al món musical amb un element simbòlic que és una esfera a modus de globus terraqüi, que totes els capes de meridians i paral·lels està plena de notes musicals.
En cert sentit ens diu que la música ho omple tot, ho dona tot des del silenci més profund de l’ànima fins el gong que tanca una gran simfonia. Ens interpreta una melodia tancada en el record de cada persona, i que recordant aquella frase de Pau Casals que va dir en certa ocasió, que li hagués agradat haver tocat les sonates de Bach a totes les fàbriques del món.
Portar la música a tots els llocs a on la música pot enaltir les ànimes que els hi en manca.
Self-portrait with music, obra realitzada per l’exposició
Jaume Plensa <> materials i vivències
Tal com hem dit Plensa treballa amb molts material, un d’ells ha estat el ferro colat, utilitzat a al obra «prière», a on les boles evoquen en el text del poema, i són paraules espirituals que s’eleven a l’ànima i que es van fonent fins fer-se pols fèrrica, i Plensa ens col·loca en dos espais, com l’abans i el desprès, les boles completes en un cubicle, i l’altre, amb la pols del ferro que no ha pogut resistir el pas del temps, que s’ha oxidat i que ens dona compte de la pèrdua del record, l’oblit de les paraules.
Plensa explicant la seva obra «Prière» de 1989
Tervuren, obra de ferro colat, data de 1989, representa el moviment del pensament, convertit en matèria orgànica al sortir de l’anus
Un altre dels materials utilitzats per Plensa és el vidre, a al seva obra Islands de 1995, treballa amb metall, polièster i resines.
Aquesta obra composta per 72 peces, i que permet interpretar una simfonia amb la combinació de totes elles. Estan formades per la caixa de resina, que al seu interior hi han diferents recipients que confereixen una sonoritat a cada un d’ells, cada caixa està numerada i hi ha escrit el nom d’un compositor alemany.
Islands
Plensa <> del jardí interior al cor dels arbres
Volem destacar aquesta obra pel seu significat metafísic i per l’especial significació que ha tingut per Plensa el seu muntatge en l’espai del MACBA.
Plensa s’ha trobat en un espai allargat, tancat entre portes al carrer i portes al pati interior del CCCB.
En aquest espai compartit per les dues institucions, ha volgut col·locar el seu jardí mediterrani, un muntatge compost per 14 arbres que són abraçats per la silueta del propi escultor.
Plensa ha volgut que sigui un espai transitable i de contemplació, per això hi ha col·locat un banc de fusta, per poder gaudir-ne amb la mirada abstreta.
The heart of Trees, 2007
Plensa gaudint del jardí meditarrini que ha preparat per aquesta exposició
Plensa <> Silenci
Tornem a la premissa inicial, Plensa estima el silenci i arriba a concloure que un retrat que es mira al mirall interior és el que obtenim quan tanquem els ulls i es produeix la connexió còsmica entre el nostre ésser i tot l’espai exterior que el circumval·la.
Aquests són els retrats de la sèrie Silence, a on la disposició de les bigues de fusta de grans dimensions sostenen retrats de grans dimensions, per dibuixar-nos la relació entre ells mateixos i nosaltres com participants exteriors que penetrem al seu entorn.
Silence
Plensa <> MACBA
I acabem fent referència al gran feina que Ferran Barenblit, director del MACBA, i comissari de l’exposició ha fet per presentar a Barcelona.
Una exposició que agrupa obres dels 30 anys de treball de Jaume Plensa, tenint en compte que l’últim cop que es va fer una exposició monogràfica, va ser fa 22 anys a la Fundació Miró el 1996.
Un recull d’obres que posen de manifest la constant transformació de la seva obra, interrogant-se constantment com ja va deixar escrit el 1992 a Firenze II, i que aporta per a cada projecte respostes diferents, materials poc utilitzats, així com idees de silenci contraposades a la música.
En definitiva, una exposició molt recomanable d’un dels grans escultors conceptuals contemporanis, que deixa oberta la porta als interrogants de les seves obres.
Plensa esperant la resposta del públic a la seva exposició
Text: Martí Plana
Fotos: Albert Loaso
Europea Words 