Ni aquí ni enlloc, al MACBA

Fins l’onze de setembre, es podrà visitar al MACBA la nova exposició, Ni aquí ni enlloc, de l’artista visual Domènec.

Aquesta és una exposició que pren l’arquitectura com camp per treballar entre la utopia i la realitat, a on es recullen vint obres realitzades des dels anys 90 fins l’actualitat.
El conjunt de treballs de Domènec s’articula al voltant de qüestions com la distància entre les utopies i les realitats socials; l’especulació sobre la dimensió pública de l’arquitectura i els preceptes ideològics que la determinen; entre les contradiccions com els mecanismes socials i històrics que modulen la vida dels edificis, la memòria o l’oblit dels monuments, tot sota la mirada de la modernitat en la que els preceptes ideològics de la guerra freda, el moviment hyppie, els canvis polítics des de la segona guerra mundial, la creació de nous estats i altre factors que modelen constanment la vida de les persones i ,la seva relació amb l’entorn urbanístic i veïnal.

En aquest context, Domènec ens mostra a través de instal·lacions de vídeo, maquetes, escultures, fotografies o intervencions en l’espai públic.

Domènec, amb Teresa Grandas comissària de l’exposició fent la presentació al MACBA

Audiència pública (2018)
Aquesta instal·lació es refereix a la cabina realitzada pel judici de Eichmann a Jerusalem. La cabina va ser descrita, juntament amb tota la organització de la sala a on es va jutjar aquell criminal nazi.
Els texts escrits el 1961 per Hanna Arendt a on descrivia minuciosament els detalls de l’escena de la sala d’audiència, per portar a judici Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS i un dels més grans criminals de la segona guerra mundial.
Aquest projecte (2018), consisteix en una reproducció a escala 1:1 de la cabina a on es col·locar l’acusat, amb vidre anti bales.

Així aquesta cabina es converteix en una escultura «muda», asèptica, desproveïda de les traces del drama.

L’ascension et la chute de la colonne Vendôme (2013)

El 1871 es va instaurar la comuna de París, a on l’acció proletària va decidir enderrocar la columna Vendôme, erigida per Napoleó per commemorar la victòria a la batalla d’Austerlitz. Com la comuna ho considerava un monument militarista, va enderrocar-la.
Quan la comuna va ser derrotada pels reaccionaris el 1873, el govern de la República va decidir reconstruir la columna.
Domènec ha portat la caiguda i ascensió en vídeo en GIF, el 2013, per a la web d’Arts Coming.

Monument enderrocat ( 2014)

El 1882 les autoritats de Barcelona van decidir erigir un monument al general Prim, obra de Lluís Puiggner, tenia una fulla de serveis, plena d’accions repressores com els esclafaments de revoltes a Jamaica el 1843, i la brutal repressió contra els esclaus africans a Puerto Rico el 1848, quan n’era el capità general. A Barcelona, se’l recorda pels bombardeijos a la ciutat.
El monument es va erigir el 1882, fins que el 20 de desembre del 1936, en ple procés revolucionari, les Joventuts Llibertàries de Gràcia el van enderrocar.
El 1948 les autoritats municipals franquistes van decidir restaurar el monument.

El projecte Monument enderrocat reflexiona sobre els vincles problemàtics entre esdeveniment, commemoració, monument i ciutat.

24 hores de llum artificial ( 1998)

L’arquitecte i dissenyador finlandès Alva Aalto, a principis dels anys trenta, va dissenyar el nou sanatori de Paimio, a Finlàndia, que es va convertir en un edifici icònic del moviment modern, i des d’aquell moment va esdevenir en un model de referència en la construcció de nous hospitals.

Domènec transforma en el projecte 24 hores de llum artificial, en el revers de la habitació dels pacients a Paimio, que d’un espai comfortable i ple de llum natural, en una gran maqueta de fusta, sense finestres, en què els llits i els estris sanitaris passen a ser escultures monocromes, objectes inútils il·luminats en excés per la llum artificial.

L’estadi, el pavelló i el Palau (2018)

Aquest projecte, ha propiciat que el MACBA i la Fundació Mies Van der Rohe, hagin confluït en la posada en escena sobre una realitat perduda en la memòria de la muntanya de Montjuïc.
Tot es basa en un article de premsa dels anys seixanta signat per Huertas Claveria, a on posava de manifest l’abandonament per part de l’administració de més 100.000 persones que malvivien en barraques a la muntanya, i a on certs vestigis de l’exposició del 1929 eren refugi improvisat de moltes famílies, sense aigua corrent, sense serveis ni botigues. Era una ciutat salvatge, al marge de la ciutat al peu de la muntanya.
L’estadi va esdevenir un aixopluc per moltes famílies, separades unes de les altres per unes mantes, hi si allotjaven sota les grades, es fes o no competicions esportives. Aquesta situació va durar fins el 1986, quan Barcelona és nomenada ciutat olímpica.
El pavelló, era referit al desaparegut pavelló de Bèlgica, també va tenir la mateixa funció que l’estadi com refugi per la gent immigrada que no tenia manera de tenir un pis a la ciutat.
El Palau, era referit al palau de les missions, a on després de la guerra civil es va utilitzar com a presó, i s’hi van amuntegar més de 15.000 presos i indigents, que posteriorment van ser deportades als seus lloc d’origen en uns 230 trens equipats expressament.

Domènec ens recorda tota aquesta situació dels usos de la muntanya de Montjuïc, al marge d’una ciutat que va viure al seu ritme, mentre que els habitants de les barraques eren ignorats. El Pavelló Mies Van der Rohe, construït com a punt de recepció d’Alemania al Rei Alfons XIII, se li han tret tots els elements del mobiliari, deixant dues cadires de fòrmica i tot de llençols i tovalloles penjades, recordant la situació de vida marginal d’aquella etapa de la ciutat.

Aquestes són algunes de les propostes de Domènec, i resulta molt interessant visitar l’exposició, per la variada manera d’interpretació de fets que «ni aquí ni enlloc» ens proposa.

Text: Marti Plana
Fotos: Albert Loaso