MANIFESTA 15 – Barcelona

La Biennal Nòmada Europea MANIFESTA ha estat la més gran de la seva història, ha estat present a 12 ciutats de l’àmbit metropolità de Barcelona i 16 seus. La biennal s’ha organitzat al voltant de tres clústers que són: Equilibrant conflictes, Cuidar i cuidar-nos i Imaginant futurs.

Aquí presentem algunes de les ciutats i els artistes que hi han col·laborat. Podeu veure els articles d’altres seus (Granollers i Mataró), (Sant Adrià del Besós) i (Sant Cugat del Vallés)

SEU CENTRAL – EDITORIAL GUSTAVO GILI (Barcelona)

L’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili està situada al carrer Rosselló, 87 de Barcelona en un pati interior d’illa de l’Eixample de Barcelona. L’edifici construït el 1960 va ser projectat per Francesc Bassó i Birulés i Joaquim Gili i Moros. Des del 2021 l’edifici és propietat de l’Ajuntament i destinat a equipament cultural-educatiu.

Aquest edifici va obtenir el premi FAD el 1961. L’edifici ha estat seleccionat per ser la seu de MANIFESTA 15 i acull diverses exposicions.

Castell de Capitalisme, Ca Ca – Os Furafollas

El maig de 2011, multituds ciutadanes van reclamar l’ús públic de la ciutat, la subordinació de l’economia al bé comú i l’enfortiment de les estructures polítiques democràtiques. El grup català de teatre en gallec Os Furafollas van fer una performance a la Plaça de Catalunya amb el Castell de Capitalisme que la base s’hi troben les matèries primeres i les fonts d’energia, a sobre el seu ús irresponsable que dona suport a una democràcia de consum i classes mitjanes. I, al seu cim, el sistema financer sostingut pel poder militar i tecnocràtic. Però el castell és fràgil i tremola! Quan cau, al seu revers es revela que “un altre món és possible”.

Història d’una ciutat. Barcelona des de la guerra civil fins l’actualitat

1940-1967 El cavall del dictador: diàspora, clandestinitat i insubmissió

El franquisme es funda en un genocidi, en l’extermini dels rivals polítics mitjançant l’exili, l’assassinat, el treball forçat i la presó, mentre els seus bens privats i els recursos públics se saquegen. A Barcelona, els guanyadors de la guerra pacten amb els vells amos de la ciutat. Neix el desenvolupisme, amb un capital humà xarnego (murcià, andalús, aragonès, gallec, etc.) per viure un període de treball industrial, urbanització i turisme sense planificació. Mentre pel subsòl de la ciutat circulen pamflets, dissidències com la vaga de tramvies de 1951, al naixement de Comissions Obreres, la reorganització del catalanisme o la guerrilla dels maquis fins Quico Sabaté, l’últim maqui assassinat el 1962 per la Guardia Civil. Però serà el baby bomm dels anys seixanta la veritable “tomba del franquisme”, quan aquests nens creixin.

1968-1988 La revolució de la vida quotidiana: cultura, espai públic i democràcia

Al final del franquisme, Barcelona era un magma contracultural transformador, procedent de les Rambles i el barri Xino, que s’expressava en assemblees i manifestacions, fàbriques, festes, concerts, teatres, comunes, i locals. Desprès de l’anomenada “transició democràtica” (1973-1987), el model d’estat franquista -centralista, catòlic, monàrquic i militar- es va mantenir, promovent una nova cultura, basada en l’espectacle, el consum i la corrupció. Mentrestant, la contracultura va reivindicar l’amor i les energies lliures, la natura i la poesia.

2001-2024 Barcelona indignada: entre la crisi neoliberal i les reclamacions ciutadanes

Del 2011 ençà Barcelona té una ciutadania crítica, solidària, conscient i capaç d’autoorganizar-se. Des del 2011 s’han succeït moviments com el de Nunca Máis, les protestes contra la guerra d’Iraq, Palestina i Ucraïna, el moviment okupa, les acampades massives del 2011, la nova onada feminista, les lluites antiracistes, la participació en el referèndum popular del 1 d’octubre de 2017. Ara Barcelona és un espai urbà contradictori, progressivament segregat, mercantilitzat, turistificat i secularitzat.

Tanca publicitària d’El Corte Inglés intervinguda pels veïns – Manel Armengol

El 1966, Franco inaugura un grup d’habitatges a la Verneda Alta, destinada a la nova classe obrera migrant catalana. Se celebraven els XXV Años de Paz. Però des del 1970, el poderós moviment veïnal de Barcelona va lluitar feroçment per alliberar espais de l’especulació i construir parcs, places, escoles, instituts, ateneus, ambulatoris, residències i equipaments esportius. Manel Armengol capta aquesta fúria veïnal durant la primavera de 1976 i veiem com els veïns han ocupat una tanca publicitària d’El Corte Inglés.

Percebeiro – Anxo Baranga

La marea negra deguda a l’enfonsament del petrolier Prestige el novembre de 2002 va suposar una de les pitjors catàstrofes ambientals de la història europea. La comunitat gallegocatalana va reaccionar amb l’ajuda d’enviament de voluntaris per la neteja de les cotes atlàntiques.

/////////////////////////////////////

/////////////////////////////////////

Text: Martí Plana / Fotos: Albert Loaso