El centre de fotografia KBr presenta una nova exposició dedicada al fotògraf nord-americà i parisenc d’adopció Louis Stettner. Louis Stettner (Nova York, 1922- París, 2016) es va formar a l’escola novaiorquesa de la Photo League. A París va conèixer Brasaï, que es va convertir en el seu mentor. Tot i que veurem en la seva extensió una obra entre la fotografia històrica i la fotografia de la classe obrera, en el seu conjunt va saber copsar la poesia de la vida quotidiana.
La Nova York dels primers anys, 1936-1946 i el París de postguerra, 1947-1952
A la sèrie del metro de Nova York Stettner mostra la seva fascinació per la vida quotidiana i hi retrata novaiorquesos que van o venen de la feina. El vagó de metro esdevé un microcosmos dels diferents personatges urbans i classes socials que coexisteixen a la ciutat. Per passar més d’incògnit amagà la càmera sota l’abric.
El 1947, va arribar a París i va començar a fotografiar la ciutat, alliberada de l’ocupació nazi. Moltes de les imatges manquen de presencia humana, i quan hi surten són figures solitàries. Feia les fotografies amb una càmera de grans dimensions de 8×10″ a trenc d’alba.
Per terra o per mar: Espanya, Europa i els Estats Units, 1949-1969
Tot i que Stettener preferia l’entorn urbà, també el van atreure els entorns naturals. El 1956 va acompanyar dos dies els pescadors eivissencs Pep i Toni durant la jornada diària de pesca. Els enquadraments retallats i donant força a les tasques, ens mostren uns pescadors que lluiten i treballen intensament.
Altres sèries d’aquesta època ens retraten homes treballant la terra, infants jugant i famílies descansant a la platja i gaudint de la bellesa del paisatge. Com ell mateix va afirmar: ” N’hi prou d’endinsar-nos en un bosc en la mar per revitalitzar-nos i afrontar la vida a la ciutat”.
La Nova York de postguerra, 1952-1969
A la dècada de 1950, Stettner va tornar a Nova York des de París i va fotografiar la ciutat amb un sentit diferent. Abans havia fotografiat la gent que anava o venia de la feina dins del metro. Ara, es situava fora dels trens, a les estacions o fora dels vagons, sense perdre de vista el ritme de la ciutat amb enquadraments que aconsegueixen moments privats i tranquils d’introspecció i solitud en l’entorn públic de l’estació.
La dècada del 1970
Stettenr va ser un marxista tota la vida, compromès amb la causa del proletariat i coherent en la seva oposició al capitalisme. A la dècada del 1970 el seu activisme polític es va intensificar, recolçant els Panteres Negres, i es va oposar vehement a la guerra del Vietnam.
En les seves fotografies fa servir un enquadrament ajustat per extreure els treballadors del seu entorn industrial i centrar-se en l’ésser humà més que no pas en la màquina, conservant alhora prou informació per contextualitzar les imatges.
De la dècada del 1980 al nou mil·leni
Stettner sentia una gran devoció pel poeta Walt Witman, que compartia amb ell la creença que és possible trobar la bellesa en el que és quotidià i comú. Sempre duia a la bossa de fotografia un exemplar de Fulles d’herba quan sortia la carrer.
A partir d’aquesta font d’inspiració, Stettner va fotografia persones sense llar al barri de Bowery de Nova York. Veia en els seus rostres la nostra societat contemporània “en espera de ser desxifrada” i un “mapa d’humanitat” que ens guiaria cap el futur.
El color de Nova York: la dècada del 2000
Stettner va començar a experimentar amb la fotografia en color a la dècada del 1990 i va fer imatges importants de Nova York quan ja s’havia establert a París. Va tornar a Times Square, font d’inspiració per a molts fotògrafs del segle XX. Molts dels seus protagonistes badallen o dormen, immunes als estímuls de la ciutat com si haguessin après a bloquejar el soroll i els anuncis que els envolten i a refugiar-se dins de si mateixos.
“Les Alpilles”, França, 2013-2016
Stettner cap al final de la seva vida va fer tretze viatges a les Alpilles, a la Provença Francesa, amb la seva càmera Deardroff de gran format de 8×10″ (20×25 cm. el negatiu) en el que ell considerava “un lloc màgic”, singularment fotogènic per la seva combinació de llums i ombres.
Les fotografies personifiquen la força dels arbres que fan contorsions i es cargolen per resistir el mestral, i aquells espais íntims dins del bosc que per Stettner eren llocs de contemplació.
Als noranta anys , quan ja no era capça de portar tot sol el material, es valia de l’ajuda de la seva dona i els fills. Les imatges mostren el món natural en tota la seva bellesa i en pau, qualitats que reflecteixen l’estat d’ànim i les reflexions filosòfiques de Stettner en els darrers anys de la seva vida.
/////////////////////////////////////////////////////////////////////////////
Text: Martí Plana / Fotos: Albert Loaso
Europea Words 
Acabo de visitar l’exposició i he quedat ben sorprés de la qualitat i quantitat de les obres exposades. Desconeixia Stettner, un gran fotògraf amb una obra molt personal i interessant. L’únic punt negatiu ha estat l’exagerada baixa temperatura de l’aire condicionat de la sala 🥶
M'agradaM'agrada
Tens raó, aquella sala a vegades sembla un glaç. Moltes gràcies per valorar l’art fotogràfic de Stettner. Salut
M'agradaLiked by 1 person