Amb aquest títol tan singular sobre la biografia de Mercè Rodoreda (1908-1983), comparada amb un bosc, un boc vist com la quantitat de matisos i camins diversos en que transcorre la vida de l’escriptora. L’exposició es presenta al CCCB, comissariada per Neus Penalba, una de les veus que més defensa la dualitat intrínseca de l’obra de Rodoreda que distingeix la seva literatura, la llum i la foscor, la bellesa i l’horror, la tendresa i la crueltat.
Ja fa més de quaranta anys de la mort de l’escriptora barcelonina i l’exposició ens vol mostrar el camí del personatge des de la seva infantesa fins les etapes madures tant de la persona com de la seva obra, especialment per la recent publicació de La Mort i la Primavera, obra en la que Rodoreda hi havia treballat des dels anys seixanta i publicada el 1986 i ara reeditada el 2017, ha suposat un nou impuls per a molts escriptors per descobrir una Rodoreda que torna a ser un referent i una inspiració.
“Rodoreda, un bosc” presenta 400 obres aportant amb el relat un diàleg de la literatura de Rodoreda amb l’obra de creadors diversos com Remedios Varo, Pina Bausch, Marc Chagall, Leonora Carrington, Picasso, Suzanne Valadon, Ramon Casas, Fina Miralles, Joan Ponç, Tura Sanglas, Dora Maar, Toni Catany, ManrRay o Laiai Abril.
*****************************************
“No es veia que fos un bosc però ho era i senti algú que em volia dir una cosa però aquest algú que em volia dir una cosa no podia i no podia dir-li”.
La mort i la primavera
*****************************************
“No és que pensi enterrar-me a Romanyà; de cap manera. Que no s’ho pensin. El que no vull, jo, que he nascut per fer d’espectador, [és] acabar fent de patum”
Carta de Mercè Rodoreda a Joan Sales 12 de setembre 1981
Entrevista al programa “A fondo” de TVE, amb Joaquin Soler Serrano
*****************************************
“És que passa una cosa molt curiosa aquí a Catalunya; quan surt una persona important, automàticament desvetlla unes enveges, unes ràbies…, se’l rebutja, com si els fes nosa, no els agrada. Ara, el que passa amb aquest premi és que et converteixes en una Patum i…, ja s’ha acabat. Jo, però, del que tinc ganes és que em deixin tranquil·la per poder continuar escrivint.”
Mercè Rodoreda a “L’entrevista que mai no va sortir”, de Carme Arnau i Dolors Oller, sobre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. 1980
*****************************************
“A casa vivíem sense paraules i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves…”
La Plaça del Diamant
L’avi pere Gurguí, la seva mare i ella. L’avi amb barretina i pia. Monument a Jacint Verdaguer a casa seva
*****************************************
[…] i deia, d’això vaig viure… sense parar sense parar… l’un desprès de l’altra… i que jo encara no sabia a dins d’un home però quan ho sabria em voldria morir.”
La mort i la primavera
*****************************************
“La meva mare quan jo era petit era com les abelles; d’una banda a l’altra… a la cuina, als prats, al riu… amb una trena negra com la nit i les dents de color d’ametlla amarga. [..] Esguerrava la nit ls nuvis, perquè totes les dones de la seva banda ho havien fet. Com ombres que tinguessin veu, La veu li venia de totes aquelles ombres que cridaven i cridaven amb la boca d’ella, sense parar en tota la nit, sota la finestra del nuvis. “
La mort i la primavera
*****************************************
“I en Quimet en comptes de tirar-se sal al plat va començar a dir que si tots érem de sal d’ençà que aquella senyora que no va creure el seu marit s’havia girat tot d’una quan el que li demanava era que caminés ben dreta i endavant.” […] “Tots som salats: la suor, les llàgrimes… i em va dir, llepa’t la mà i ja veuràs de que té gust.”
La Plaça del Diamant
*****************************************
“Tot el cos era llarg i rodó on calia. La post del pit alta, les anques estretes, […] Era bastant ben fet i li ho vaig dir , i va voltar a poc a poc i em va preguntar, ¿et sembla?
La Plaça del Diamant
*****************************************
“[…] vaig preguntar al mirall què devia valer cadascun dels meus ossos. El ventre no compta, el pit no té preu, el cor a desar. Havia de viure fins a la mort. Una vida són molts dies. Em vaig aixecar tan alta com era i vaig dir a la Cecilia del mirall que havia de fer alguna cosa si no volia morir en un llit d’hospital i acabar mal enterrada.”
El carrer de les Camèlies
El barret nou / Fent neteja. Feliu Elias Bracons 1935 i 1936
*****************************************
“A la nit vaig somiar que naixia d’un tronc vell arrapat a la paret i que m’obria a poc a poc en pètals de sang.”
“El gelat rosa”, dins de Vint-i-dos contes
Fragments de Pina (ballet Kontakthof). Will Wenders 2011
*****************************************
“I jo rumiava per què, a la Mare de Déu, li deien Verge,”
El carrer de les Camèlies
*****************************************
“Bruixa, deien,: i em deixaven amb el meu marit que no era pas del que ells m’haurien volgut fer.”
“La salamandra” dins de la meva Cristina i altres contes
*****************************************
“Em vaig ajupir davant del nen i li vaig explicar molt clar que no podia ser, que no podíem menjar, que si es quedava a casa ens moriríem tots. Que estaria allí poc temps, el temps que les coses triguessin a posar-se millor i que es posarien millor molt aviat… I ell, ulls baixos i boca estreta i les mans avall i quan ja em creia que l’havia convençut i anàvem sortir, va fer la mateixa. Arrencada cap a mi i enganxat a les faldilles i no em deixis, no em deixis que moriré i tots em pegaran […] i va travessar aquell núvol de nens pelats i abans de baixar l’escala em vaig girar a mirar i el vaig veure dret, a l’altra banda de la terrassa, de la mà de la professora, sense plorar i amb cara de vell.”
La plaça del Diamant
*****************************************
“D’entre uns matolls es va aixecar un vol de criatures esbojarrades empunyant pistoles; van fugir cap a un pujol cridant ¡a matar!, ¡a matar!”
Quanta, quanta guerra
*****************************************
“El darrer hivern va ser el més trist. S’enduien els nois de setze anys. I les parets estaven plenes de cartells i jo, que no havia entès aquell cartell que deia que havíem de fer tancs, i que amb la senyora Enriqueta ens havia fer riure tant, si en quedava un tros per alguna paret, ja no em feia riure gens. […] Joves i vells tothom a la guerra, i la guerra els xuclava i els donava la mort.”
La plaça del Diamant
*****************************************
“Em vaig trobar davant d’aquell riu tan ample, que no havia vist mai, amb les terres de la riba esbotzades, sembrades de morts com si els haguessin ajuntats per endur-se’ls en alguna banda, els uns damunt dels altres. Morts com si dormissin, de costat, amb les cames arronsades; morts amb els ulls oberts mirant el cel, morts sense cames, sense braços… esquelets de soldat amb els ossos pelats pels ocells. I entre els morts, camions rodes enlaire, mig cremats, màquines destrossades, tancs aturats amb el tanquista mort a dalt de la torreta. Una mà cremada amb els dits cargolats a tocar d’un fusell. Tendes de campanya, trossos de lona de tendes de campanya esquinçats i enduts d’ací i d’allà pel vent. Ponts bombardejats enduts pel riu, fustes encara arrapades a la riba, farigolars arrasats.”
Quanta, quanta guerra
*****************************************
“Un dels homes la va mirar i tot acostant-s’hi li va dir baixet, l’alegria dels soldats. […] Duia un vestit escotat. Les mitges eren de randa negra. […] Se la va endur a dalt d’un camió gemada com una rosa i va tornar a peu més gastada que la sola d’una sabata vella.” […] “Tot d’una, com si l’haguéssim punxada, va dir baixet […] els trobaré tots. Dos-cents. Tres cents. Més i tot i més encara. M’estimen i no puc fer-los esperar ni un dia més. […] M’esperen! M’havien estimat per les pollancredes, per entre els blats, per damunt de roselles aixafades, a la vora dels rius que respiren, quan el cel s’apaga, quan el cel s’encén, quan els ocells obren les ales i s’estiren.”
“L’estació”, dins de Narrativa complets. volum 2
*****************************************
“En Quimet va dir que el colomar era el cor, d’on surt la sang que fa la volta al cor i que els coloms sortien del colomar que era el cor, donaven la volta pel pis que era el cos i tornaven al colomar que era el cor.”
La plaça del Diamant
*****************************************
“I vaig sentir d’una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles […] sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cori el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l’últim dia.”
La plaça del Diamant
*****************************************
“Un vespre que estava molt ensopit, anà a l’Edèn-Concert. Les tres primeres noies que sortiren a cantar no valien gran cosa. Però quan veié la Pilar a l’escenari cantant, nua, a dalt d’un home disfressat de cavall, quedà meravellat. Amb prou feines se li veia la cara, mig tapada per la cabellera llarga fins als ronyons, però les cames i les cuixes, el ventre, aquella piga del pit i la pell nacrada…”
Mirall trencat
*****************************************
“Els balcons, oberts de bat a bat, deixaven entrar el sol. Cada volant d’organdí del cobrellit, del palanquí i del tocador, semblava acabat de planxar. L’amor de l’Armanda pels morts d’aquella casa entendria. […] I passà una cosa estranya. No es movia ni una fulla, però a la banda dreta del tocador un volant es mogué. Imperceptiblement, però es mogué. La Sofia es fregà els ulls. No era possible. Al mig de l’esquena se li clavà una mirada fina com un estilet, que l’obligà a girar-se. Darrera seu no hi havia ningú però sentí una presència. Desfaria aquella habitació de pressa. No volia més records de la filla de l’Eladi.”
Mirall trencat
Sèrie “Domus Barcino” Fotografies de Jordi Baron Rubí 2006,2021
*****************************************
“Em va dir que el mal de viure venia perquè érem mig de la terra i mig de l’aire… no com els peixos que només són de l’aigua. O com els ocells que són de l’aire. Els uns casats amb l’aigua els altres casats amb l’aire. […] L’home que viu entre la terra i l’aire i és fet d’aigua i viu presoner com el riu que té terra a sota i aire a sobre. El riu és com un home. Sempre pel mateix camí assenyalat, i si de vegades el riu vessa com el cor d’un home quan no pot més, una llei el torna a conduir.”
La mort i la primavera
*****************************************
“Va néixer la meva primera germaneta. I, a la nit, em vaig plantar. Després de fer un sot molt fondo al peu de l’avellaner, m’hi vaig ficar i em vaig cobrir de terra fins als genolls. Havia dut la regadora plena d’aigua i em vaig regar. Volia que em sortissin arrels: ser tot branques i fulles.”
Quanta, quanta guerra
Translacions. Dona-arbre. Fina Miralles 1973
*****************************************
“[…] hauria volgut no ser jo, ser a dalt en comptes de ser a baix, ser un arbre ben arrapat a la terra arrels endins branques enlaire amb el sol al damunt i amb el viure furiós de les estrelles al damunt. Neu pluja gebre. Que els ocells no fessin niu a les meves branques però sí que vinguessin a cantar. Amb la cabellera de les fulles escabellada per tots els vents…”
Quanta, quanta guerra
*****************************************
“I cada nit prenia la lluna una estona. Les primeres vegades, vestit, però després tot nu.” […] “amb la cara blanca, amb tota la pell blanca, una mica cremada i una mica foradada perquè la lluna viu d’això… […] Dintre de mi no hi ha res. Només les coses tristes que hi ha a dintre de tothom. Sí. Només les coses tristes que se’t queden a dintre estirades i planes com els morts a dintre de la terra… Cementiris i cementiris… A dintre de la terra.”
“El senyor i la lluna” de La meva Cristina i altres contes
*****************************************
“¿No veus un àngel que està fent el terra de l’església amb daus blau fosc i carmesí que va estenent cap a nosaltres? […] Ara reposa… Obre les ales ¿no veus l’ombra que fan? Comença a fer la bombolla que serà l’església damunt del món… la va inflant, la va escampant perquè pugui aixoplugar tots els morts, perquè els pugui colgar sota del seu vidre tan fi que un tremolor d’aire se’ls podria endur i una gota de pluja foradar-lo. […] Mira… l’àngel comença el campanar. ¿Sents? ¿No sents un alè?”
Quant, quanta guerra
El múltiple ull de la nit. Tura Sanglas 2020
*****************************************
“I de vegades veig la gent… surten de ventre en amunt del riu i no tenen braços. Els ulls són dos forats, la boca és un forat. Darrera d’aquests forats no hi passa res ni sé on donen, les finestres si eres a dintre donaven a fora i si eres a fora donaven a dintre, però els forats dels ulls i de la boca de la gent que surt del riu i volen que el vegi, no donen enlloc i criden i no tenen veu perquè criden per un forat que no té veu.”
La mort i la primavera
*****************************************
“Van dir que la boleta flonja que es fa la mig del cervell, tota voltada de flonjors, i que és on s’ajunten el cos i l’ànima, quan la meva criatura havia caigut s’havia esclafat; i que l’ànima, si ha de fugir on viu amb totes les coses, obligada per una caiguda de mort, fuig desesperada.”
La mort i la primavera
*****************************************
“[…] de vegades, pensava en el que devien fer el sol i la lluna quan eren petits. Que el sol era una bola podrida que en anar-se’n deixava esquitxada tota la nit. I que la lluna estava corcada, amb cucs a tots els forats, com els mort dins dels nínxols. Rosegada com un formatge i calenta de desesperació, que es moria sense adornar-se’n com el nostre cervell.”
El carrer de la Camèlies
*****************************************
“En cada home hi ha arrels profundes que el lliguen a la gran simfonia del món…”
Quanta, quanta guerra
Piasatge través d’ales de libèl·lula – Papallona. Emili Godes Hurtado 1930
*****************************************
“Allà dintre no hi havia res que fos meu i a fora els carrers i l’aire.”
El carrer de la Camèlies
//////////////////////////////////////////////////////////////////
En aquest artricle hem deixat que la veu i la literatura de Mercè Rodoreda parli amb els seus pensaments, les seves visions i les seves paraules. Totes les obres d’art que l’acompanyen pretenen il·lustrar a través d’altres artistes el que fou la vida i la obra de Rodoreda.
//////////////////////////////////////////////////////////////////
Text: Martí Plana / Fotos: Albert Loaso (i reproduccions)
Europea Words 