Com una dansa d’estornells

Amb aquest títol que rememora una obra de fa anys de la col·lecció del MACBA, el museu ha presentat l’exposició que celebra el seu 30è aniversari amb una mostra que aplega dues-centes peces d’una cinquantena d’artistes articulada en cinc àmbits.

Alguns dels artistes presents són: Claudia Andujar, Onofre Bachiller, Jean-Michel Basquiat, Modest Cuixart, Dau al Set, Silvia Gubren, Joan Jonas, Joan Miró, Matt Mullican, Itziar Okariz, Mònica Planes, Àngels Ribé, Antoni Tàpies, Josefa Tolrà, Rosario Zorraquín o Zush, d’entre d’altres.

L’exposició ha estat presentada per la directora del museu Elvira Dyangani, posant al descobert peces de la col·lecció que no s’havien vist abans, i el 15% de les peces exposades són de noves adquisicions.

**Presentació de l’exposició. Al fons podem veure el gran mural de l’artista Clara Nubiola amb una cronologia de records i frases de la gent que treballa o ha visitat el museu**

Volen en grup. Centenar de milers d’aus es desplacen conjuntament pel cel de l’hivern. En una coreografia prescisa, s’estiren i es contrauen, planen i remunten formant grans nuvolades; és el que coneixem com a “dansa d’estornells”.

///////////////////////////////////////////

Habitar les fronteres

La combinació de les diferents variables vitals, com el gènere, el cos, la raça, la classe social o els sistemes de coneixement, dona lloc a una pluralitat de jos que conviuen i tenen la seva pròpia agència.

Les múltiples possibilitats que ofereixen aquestes visions de la subjectivitat donen cabuda a tot d’existències liminars que habiten més enllà de la “norma” i que han estat tradicionalment silenciades i oprimides pels relats hegemònics.

**Figura. Luís Claramunt 1978.** Amb traç expressionista en aquesta figura pintada el 1978, un fumador solitari sobre un fons marí ens recorda algunes de les figures de Goya o d’Isidre Nonell, dos pintors que Claramunt admirava

**Josep Uclés,** fantasia i radical en la figura humana i d’un blanc intens, sobre fons inquietantment foscos

**Autoretrat. Jean Michel Basquiat 1986.** Basquiat recorre sovint a l’autoretrat per expressar la seva interioritat i la seva relació amb el món.

**Voracidad Màxima. Dias & Riedweg 2003**

///////////////////////////////////////////

Existir des de la carn

Reflexionar sobre el subjecte implica repensar-lo també des del vessant més matèric, i reivindicar-lo com a eina poderosa i que construeix. D’entre les pràctiques artístiques que fan pal·lesa la potència de la corporalitat com ara la performativitat en les pràctiques artístiques que ha resignificat nocions com les de l’art i la vida.

**Laberint. Àngels Ribé 1969.** Aquest laberint està construït en plàstic groc. La seva condició translúcida contrasta amb la naturalesa opaca del laberint, Aquesta instal·lació ens enfronta a la nostra corporalitat i ens recorda que, pel sol fet de transitar-hi, ja modifiquem l’espai. Aquesta és la tercera vegada que es construeix el laberint d’Àngels Ribé (1969, 2011 i 2025)

“Model d’ús” per a la Laura. Ramon Guillen-Balmes 1993

Accions corporals. Esther Ferrer, 2013. Des de l’any 1975 que Esther Ferrer va reunir en el vídeo Acciones corporales, enregistrat per Benet Rosell. El 2013 va recuperar aquesta performance i la va executar de nou: Íntimo y personal, Performance, Huellas/Espacio/Sonido. Reproduir-les quaranta anys després és una manera d’enfrontar-se al pas del temps a través del propi cos.

///////////////////////////////////////////

Vibrar en la natura

Vibrar en la natura mostra com l’individu autònom propi de la modernitat, ha passat avui a la subjectivitat que es postula com un entramat de relacions, un cos obert on conflueixen el biològic, el tecnològic, el simbòlic i l’espiritual.

**Escultures. Joan Miró anys 1946 a 1950.** Als anys 50 Miró treballa en aquests petites escultures. Com el món ancestral , la vida es concep com un procés, no com un estat, i la naturalesa de les coses s’entén en termes de força i energia: les del món espiritual, humà, animal i vegetal, en interacció constant.

**Sèrie “Escultures primordials” Silvia Gubern 1994.** En aquestes “Escultures primordials” de Silvia Gubern, van ser realitzades amb subtilitat i una senzillesa extremes, les seves figures humanes ens remeten a realitats primigènies i a l’origen sagrat de l’art i la vida.

**Omnipotents Omnipresents. Tonet Amorós 1991.** Toni Amorós pren la noció de la larva com a metàfora de tot el que és viu. La larva central de plom conté parafina que s’escalfa cada 37 minuts i quan es refreda deixa anar l’olor de la parafina. 160 larves l’envolten, remeten a la temperatura Fahrenheit a la qual es fonen els sòlids de consistència cerosa. La catifa vermella aporta un registre religiós o de sacralitat a una instal·lació en què la idea del temps és fonamental.

///////////////////////////////////////////

Altres formes d’organitzar el món

Les obres i artistes d’aquest espai desmunten les estructures rígides amb què Occident ha articulat l’experiència: la raó per sobre el cos, la consciència per sobre l’instint, el subjecte per sobre del món.

A Catalunya, a finals del anys cinquanta i fins els setanta, l’art va viure una intensa experimentació de llenguatges i de tècniques en plena consonància amb les segones avantguardes.

**B.B.O./ A.R. Penck 1984 /** Ralf Winkler va adoptar el nom del geòleg Albrecht Penck (1858-1945), autor de *Els Alps en l’edat de gel.* B.B.O. pren el nom d’una espècie emblemàtica de la fauna europea, el bisó europeu (Bison bonasus). L’ancestralitat de les figures, els colors vibrants, el tors i el sexe ensangonats, el cap-martell i les mans contundents mobilitzen una gran energia i ens apropen a la nostra animalitat més profunda

París (esq.) 1950 i Pintura 1951. Agustí Puig

Interfaces. Richard Hamilton 1977

Modest Cuixart va pertànyer del 14948 al 1951 al grup Dau al Set, un col·lectiu d’avantguarda català que, en ple franquisme, promovia la modernitat pictòrica tot apostant per una dimensió màgica i mistèrica de la realitat. Aquestes obres produïdes entre 1946 i 1950, són d’aquest moment creatiu. Cuixart hi condensa un ric imaginari oníric que experimenta mons paral·lels, on conviuen espècies i realitats vives, criatures humanes o comunitats heterogènies. Un univers que fa palès les afinitats i concomitàncies del món animal en tota la seva riquesa, mostrant allò que ens apropa i ens fa iguals.

///////////////////////////////////////////

Sortir del solc

Sortir del solc és sortir del camí traçat. Tot i ser una expressió agrícola, amb el temps es va transformar en una metàfora d’allò que s’aparta de la senda de la raó i dels límits de l’ordre establert.

Va ser la modernitat que va decretar que el deliri deixés de ser un relat possible i passés a ser un discurs prohibit i marginal que parla de les vores del que es pot dir: del desig, el cos, de la mort o del poder. El deliri aquí representat no apareix com una desviació improductiva , sinó com a força nodridora.

Antoni Tàpies i Joan Ponç

Ulises: ECOGRAFIA escàner diapositiva ampolla. William Kentridge 1998. Aquesta obra que es projecta en tres pantalles al·ludeix de manera crítica al racionalisme de la medicina moderna i les seves institucions, i que vol resistir-se al sentit unívoc per tal de produir nous mons possibles de d’una subjectivitat desbordant.

///////////////////////////////////////////

Com apèndix voldríem fer esment a la foto galeria instal·lada al passadís de la planta de l’exposició. Es tracta del projecte FOTOMATÓN d’Onofre Bachiller, realitzat entre 1987 a 2000.

Bachiller va col·locar una màquina de fotografiar en diversos punts de Barcelona: en un bar del Raval, un centre cultural del Born, en un local gai de l’Eixample… El fotògraf hi instal·lava un trípode, un fons i un flaix, i donava un polsador de pera als espontanis que es volien autoretrat. El resultat va ser que en un període de 13 anys, en la dècada dels noranta, van sortir-ne 3.000 imatges, abans de l’arribada de la fotografia digital.

Posant la càmera en zones de marxa nocturna, va retratar l’eclosió de l’acid-house, les festes de drag-queens que Susanne Barstch organitzava a Barcelona, la diversitat del carrer i l’emergència del moviment gai.