La imatge representa les petjades i la sang que van deixar milers de persones a l’anar a l’exili (MUME de la Jonquera)
/////////////////////////////////////////////////////////
El títol pren aquesta frase de la obra El Rei Lear de William Shakespeare. En aquest article volem recordar als centenars de milers de persones, civils i militars, famílies, mares amb criatures, dones embarassades, que plenes de por es van veure empeses a seguir el camí de l’exili el 1939, a les acaballes de la guerra civil, ara que fa cinquanta anys de la mort del cabdill Francisco Franco que va empresonar mig país i executar a milers de persones, desprès d’una guerra civil que va trencar famílies, pobles i la societat va quedar esquinçada per molts anys, fins el 1975.
Aquest relat és un homenatge al record de tants catalans i espanyols que es van veure perseguits, exiliats, empresonats, i que no tots van sobre viure. El viatge per terres de l’exili va ser promogut pels amics del Museu Picasso, dins del congrés “50 anys desprès de la mort de Franco”.
A l’esquerra els refugiats esperant a la sortida del túnel ferroviari de Cervera. A dalt a la dreta, esperant els tràmits a la frontera. A baix, trasllat d’un ferit
El 26 de gener de 1939 es produeix la caiguda de Barcelona, fent que tot vagi a la desfeta de les forces armades de defensa de la República. Amb tota presa, la gent inicia la retirada cap a l’exili tant de de ciutadans com de soldats que el 4 de febrer van rebre l’ordre de retirada militar.
Les autoritats franceses avisades de que una multitud d’entre 30 a 40.000 persones anaven cap a la frontera amb França des de Catalunya, pels passos de la banda oriental del Pirineu oriental del El Portús al Boló, de Port Bou a Cervera de la Merenda, i per la banda occidental, de Puigcerdà a Mont-Lluís. De cop, les autoritats franceses als passos orientals es van trobar amb molta més gent de la prevista, no eren 30, ni 40, ni 100, ni 200, van ser prop de 500.000 persones que es van exiliar, i la policia francesa els marcar el camí per la senda del riu Têt fins arribar al mar a la platja d’Argelers.
****************************************************
Cuando se produce el fenómeno de la emigración hay un riesgo: el de no volver
Felipe García Gallego, Málaga, 1947
****************************************************
LA GRAN EVASIÓ
El 5 de febrer de 1939 s’obria el camp d’Argelers, una platja amb un extensió de 5 per 2 quilòmetres, totalment erm. En un descampat sense res més que sorra, en ple mes de febrer amb pluja i el fred d’hivern, sense tendes de campanya, sense aliments, sense aigua potable, sense latrines; tothom barrejat, homes i dones. El desconcert de les autoritats franceses, en especial el prefecte de Perpinyà va ser de total menyspreu per les persones -eren els vençuts-. Veient la magnitud de l’ingent quantitat de persones, es va ampliar el camp a les platges de Sant Ciprià i el Bacarès, més al Nord.
Les necessitats de tot ordre eren necessàries per evitar la mort de molts exiliats, que arribaven destroçats, afamats, deshidratats, i el pitjor amb la moral caiguda a terra, amb l’alè sense forces, i deprimits per la difícil experiència de sortir de casa, del poble, de la terra, per por de ser assenyalats, per por de ser perseguits per unes idees que havien caigut en el terreny de les armes.
****************************************************
MAPES
****************************************************
EL NOU ARGELERS SUR MER
D’aquelles platges desertes que es van omplir de refugiats, en va sorgir el modern Argelers sur Mer. Ara, bona part dels terrenys d’aquell infame camp en resten pocs records, el terreny ha quedat ple d’hotels, càmpings, restaurants pel gaudi estival de les metròpolis del Nord de França.
****************************************************
LA LLUM DE LA VIDA
Però en aquells moments de desesperació, una llum blanca va aparèixer. Era la senyora Isabel – el seu nom real era Elisabeth Eidenbenz– una jove suïssa de 23 anys que provenia de l’auxili Suís que ja havia actuat a Madrid, durant els bombardejos. Al tenir notícies dels camps de refugiats al Sud de França, van demanar-li si es podria fer càrrec de la situació d’allà. A l’arribar i veure el panorama inhumà de les platges va sorprendre-li la manca d’atenció que rebien les dones embarassades, que parien sobre la sorra sense cap atenció mèdica.
Esq; Jardins, anteriorment era l’hort i lloc de jocs dels nens. Dreta; Visita al Palau del Doctor Robert de part de les netes i besnetes de la maternitat d’Elna
En aquell moment va veure clar que la seva missió seria establir una atenció a les dones que estiguessin a punt de tenir el bebè i donar-lis les mínimes atencions. Així és com va sorgir la Maternitat d’Elna. Ella va rebre per part del prefecte de Perpinyà un salvo conduït per portar les dones del camp a la casa, a la propera població d’Elna, per poder facilitar el part i iniciar la vida dels petits infants.
Va ser tanta i tan ben organitzada l’activitat que les dones entraven quan faltaven dos mesos pel part, i en sortien dos mesos després d’infantar. Així, es van poder salvar 597 nens i nenes.
****************************************************
L’EXILI DELS PERSONATGES CONEGUTS
L’exili també va afectar a molts personatges des del President de la República Manuel Azaña, el President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys, artistes, polítics, sindicalistes, artistes, músics.
Dins del recorregut proper a la frontera cal fer una parada al petit poble de Cotlliure, que amb els seus quatres castells indica que va ser una plaça estratègica entre les fronters de Catalunya i França en èpoques medievals, abans del tractat dels Pirineus.
Va ser en aquesta població que va arribar el poeta Antonio Machado, que desprès d’un viatge difícil des de Figueres fins la frontera va aconseguir passar amb papers amb la seva mare i el seu germà José. Delicat de salut i amb un viatge que s’iniciava a Figueres amb un transport medicalitzat que van abandonar abans d’arribar al Pertús, però hi havia tanta gent que es van veure obligats a retrocedir i anar cap a Port Bou. Allà van esperar que funcionaris de la Generalitat els preparesin passaports per passar amb papers. En un altre cas, sense papers haguesin anat als camps de refugiats.
La tomba d’Antonio Machado a Cotlliure, viu record de la República Espanyola. A la foto de l’esquerra Assumpta Montella relatant les vicisitud de la família Machado
Passada la forntera van aconseguir a dures penes arribar al poble de Cotlliure, sense res, només el fil de vida que els hi quedava. Antonio, ja molt tocat per una salut fràgil i hostatjat a la Pensió Quintana, que a dia d’avui és la Casa d’Antonio Machado a Cotlliure, va morir el 22 de febrer de 1939 als 63 anys d’edat. La seva mare moria tres dies desprès i els seus cossos descansen per voluntat de la família al petit cementiri del poble.
Van ser diversos personatges com Pau Casals, Picasso, entre d’altres, que varen fer gestions per portar les restes a Sevilla, la seva terra natal, com era la voluntat del poeta. Però les gestions al llarg del temps no van tenir èxit i al ser preguntada la família per les restes van decidir que es quedaven en aquest punt, el que s’ha convertit en punt d’homenatge a la República i a l’esperit d’Antonio Machado, el gran poeta espanyol, com el coneixien allà.
Les tombes de gent catalana que va ser enterrada a Cotlliure, acompanyen a Machado
Els exiliats espanyols van anar a parar a camps de concentració nazis com el de Mauthausen, que van passar anys tancats o van ser cremats o gasificats. D’altre banda alguns dels exiliats espanyols es van incorporar al Resistència Francesa.
Casa Quintana, el lloc a on van estar hostetjada la família Machado, ara casa de record del poeta
****************************************************
GALERIA DE PERSONATGES
Al MUME Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera hi ha unes columnes amb els retrats d’aquelles persones conegudes i il·lustres que van passar per l’exili. Algunes van retornar i d’altres es van escampar per Mèxic, Argentina, França i d’altres països. Cal fer esment de que un cop acabada la guerra civil espanyola, Hitler va iniciar la Segona Guerra Mundial, provocant un èxode més gran per tota Europa, en especial dels jueus. Molts d’ells van ser acollits o amagats a llocs com la maternitat d’Elna.
La galeria dels refugiats anònims tenen el seu espai al MUME, La Jonquera
****************************************************
Agraïm especialment a la historiadora i divulgadora Assumpta Montella les seves tasques divulgatives i guiatge d’aquest viatge. És l’autora del llibre LA MATERNITAT D’ELNA
****************************************************
Text: Martí Plana / Fotos: Albert Loaso, arxius d’Elisabeth Eidenbenz, arxius del MUME
La foto de portada és el sostre de la sala del MUME, a on es veuen els peus de sang dels milers d’exiliats
Europea Words 