VISA POUR L’IMAGE – 1

Visa pour l’image és un festival de fotografia que es celebra anualment a la ciutat de Perpinyà (França). Aquest festival aplega nombroses exposicions i altres actes a l’entorn d’una professió, el fotoperiodisme.

Cada any es mostra la perspectiva més recent dels conflictes, siguin polítics com bèl·lics, les històries humanes, els canvis socials, o els canvis climàtics. Són històries de primera mà, fotògrafs que ens mostren amb les seves mirades la veritat humana i social el que hi davant del que veuen o han vist. Són els nostres ulls els que avaluen les situacions tant personals com generals dels contes que ens porten i aquestes exposicions són un gran aparador per prendre consciència del que ells han vist i viscut.

Passem a veure les diferents projectes d’aquest any 2025. Aquest article continua a l’enllaç de VISA POU L’IMAGE-2

******************************************************************

PROJECTES del MEDI AMBIENT

ANUSH BABAJANYAN – Després del mar d’Aral

El mar d’Aral va ser el quart llac més gran del món, al Kazashtan (antiga república de la URSS). Des dels anys seixanta, el mar d’Aral ha perdut el 90% del seu volum per raó de projectes amb finalitats agrícoles a l’era soviètica, per irrigar camps de cotó. Es van desviar els rius que hi desembocaven. El resultat una de les pitjors catàstrofes ambientals causades per l’ésser humà.

Actualment, després de la construcció de la presa de Korkaral ha tornat a portar aigua, el que ha procurat des del 2005 la restauració de les poblacions de peixos i a reviscolar mitjans de subsistència locals.

Aquest projecte “Després del mar d’Aral” treu a la llum l’adaptació local a construir-se un nou futur, a través d’un paisatge en evolució que passa de la catàstrofe a la reconstrucció.

///////////////////////////////////////////////////////////

GEORGE STEINMETZ – Alimentar el planeta

Respondre a les necessitats alimentàries del nostre planeta ha esdevingut un dels reptes ambientals més importants de la nostra època. Amb una població mundial que es preveu propera als 9.700 milions d’habitants el 2050, es calcula que la producció alimentària s’haurà de duplicar en els propers trenta anys.

Aquest projecte de George Steinmetz és el resultat de deu anys de feina sobre el terreny per adonar-nos, els que vivim en ciutats sobre, l’origen i producció dels aliments que ens posen a l’abast.

//////////////////////////////////////////////////////////////////

BRENT STRITON – Parc nacional dels Virunga, República del Congo: 100 anys de resiliència

El Parc de les muntanyes Virunga, creat fa cent anys, és el parc nacional més antic d’Àfrica. Una biosfera única, més extensa que l’estat d’Israel. Un lloc primordial, mític i esplèndid. El Parc acull el grup més nombrós de goril·les de muntanya del món, una espècia amenaçada. Hi viuen elefants, ximpanzés, lleons, i hipopòtams.

En els darrers trenta anys aquest espai ha esdevingut un dels més difícils i perillosos del món de la conservació. L’any 1994, en temps del genocidi ruandès, més de 4 milions de persones van fugir cap el Zaire i es van anar escampant al Virunga, convertint les muntanyes en camp de refugiats. Actualment, més de la meitat del Parc està en mans dels rebels del M23, un moviment al qual Ruanda dona suport. De l’altre banda, Uganda dona suport a les Forces democràtiques aliades (ADF). A més a més, aquests grups s’enriqueixen amb l’explotació dels minerals i d’altres recursos del Congo oriental. Des de l’any 1955 aquests conflictes han causat la mort de 5,5 milions de persones, per això se l’ha anomenat la Guerra Mundial de l’Àfrica.

Els homes i dones locals han optat per fer-se ràngers del Virunga. Menen una vida espartana en bases aïllades escampades pel Parc. Els quinze darrers anys, més de 240 ràngers han mort estant de servei i hi ha hagut un gran nombre de ferits. Ells són els veritables guardians del Parc.

Les Virunga representen un dels majors esforços de conservació que hi ha a la terra.

******************************************************************

PROJECTES SOCIALS

SANDRA CALLIGARO – Afganistan: A l’ombra de banderes blanques

El 15 d’agost del 2021, afavorits per la retirada nord-americana, els talibans van reprendre el poder a Afganistan vint anys després de ser-ne expulsats . Des que han tornat, un cel de plom cobreix el país. Els mitjans han estat silenciats, les noies han estat excloses de l’ensenyament secundari, la música ha estat prohibida. La població femenina està obligada a cobrir-se de cap a peus. Apartades de la majoria d’espais laborals i de socialització, les dones queden clausurades a les cases.

Malgrat les restriccions, les dones troben la manera de continuar vivint. Encara estan autoritzades a exercir en alguns sectors com ara la salut, l’art o l’artesania. Clandestinament, van a salons de bellesa que treballen a porta tancada, s’instrueixen en aules condicionades a les sales d’estar de cases particulars o als soterranis.

Per a Sandra Calligaro, ha volgut fer el retrat d’una societat confinada, que s’adapta com pot i que mira de resistir-se als decrets cada vegada més coercitius de les llibertats.

//////////////////////////////////////////////////////////////////

DEANNA FRITZMAURICE – Cor de Lleó: la història d’en Saleh

El 10 d’octubre del 2003, tot tornant de l’escola, en Saleh Khalaf, un nen iraquià de 9 anys, va recollir del cuneta de la carretera un objecte que li va semblar una joguina perquè tenia forma de pilota. Segons més tard, l’objecte va explotar i li va obrir l’abdomen, li va arrencar les mans, li va rebentar l’ull esquerre i va ferir mortalment el seu germà.

“Cor de Lleó: la història d’en Saleh”, ressegueix el recorregut d’aquest coratjós nen iraquià al llarg de vint anys, els que separen l’esdeveniment que li va canviar la vida per sempre dels combats i les alegries que coneix actualment.

Els successos posteriors a aquell accident van ser, gràcies a una insistent petició del pare d’en Saleh una primera intervenció d’urgència per mantenir-lo amb vida, a un hospital de campanya americà a Irak, el trasllat posterior als USA a l’hospital infantil d’Oakland, a Califòrnia. Desprès de mesos de tractament i desenes d’operacions, en Saleh es va anar recuperant. El desembre de 2004 la seva mare l’Haida i els seus germans petits van iniciar el viatge de l’Iraq fins Oakland.

L’adolescència als Estat Units els va viure amb alts i baixos. Arribat a l’edat adulta en Saleh va conservar la positivitat i alimentava somnis i esperances de futur: una bona feina, estabilitat i, potser, fundar una família. Amb els anys va anar veient acomplertes aquelles esperances. El 2018 es va casar amb la Fàtima, una filla d’un amic de la família de l’Iraq. El 2024 va néixer Mohammed.

Aquest projecte de Deanna Fritzmaurice aborda temes com el trauma, la ressiliència, la guarició i l’esperança i ofereix una aproximació íntima dels reptes, a llarg termini, que comporta la reconstrucció d’una vida després de la guerra.

//////////////////////////////////////////////////////////////////

PASCAL MAITRE – Megalòpolis incontrolables – Dacca, Kinshasa, El Alto-La Paz

Dacca, Kinshasa, El Alto. Tres ciutats a punt d’esclatar que prefiguren el món de demà. Aquestes grans urbs, titans insaciables que fascinen pels seus infinits possibles, atrauen fins a les seves entranyes milions d’ànimes a la cerca d’una vida millor. A Àfrica es preveu que la població augmenti un 91% en 25 anys, fins a 2.600 milions l’any 2050, però també a Àsia i Amèrica del Sud, on es passarà de 2.000 milions d’habitants a 4.000 milions.

Infernals i fascinats, aquestes urbs superpoblades són les nostres sirenes contemporànies. D’aquest caos neix un perill, el perill de les ciutats a dues velocitats, on mentre una ínfima franja de la població s’arroga les riqueses, milions d’éssers humans viuen com animals.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Kinshasa, República democràtica del Congo, la misèria no ha ofegat la creativitat d’un poble resignat a la desídia d´uns poders públics corcats per la corrupció.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

El Alto, Bolívia, antigament un barri transformat en una ciutat suspesa a 4.300 metres d’altitud, la comunitat indígena aimara no para d’engruixir una megaciutat que contraposa la modernitat tot mantenint-se fidels a les tradicions.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Dacca, la capital de Bangla Desh, hi arriben diàriament 2.000 nouvinguts que fugen de les calamitats climàtiques. El barraquisme s’estén els seus tentacles fins el cor de la ciutat. La densitat de població és la més estratosfèrica del món, 4.000 habitatnts per quilòmetre quadrat.

//////////////////////////////////////////////////////////////////

JUAN CARLOS- Salvador: Así es la vida en el CECOT

El centre de confinament terrorista (CECOT) és el centre de detenció més gran del món occidental. Hi estan presos els membres de les tres bandes principals de El Salvador: Mara Salvatrucha (MS-13), Barrio 18 Revolucionarios, i Barrio 18 Sureños. Aquesta presó d’alta seguretat va ser construïda en poc més de tres mesos i té capacitat per a 40.000 reclusos

Els membres de bandes han comès o organitzat crims atroços i han estat condemnats a penes de presó molt dures, que van de 80 a 1.400 anys. Al CECOT dormen en llis metàl·lics, sense matalàs, i només tenen un simple llençol per tapar-se. Se’ls desperta a trec d’alba i tene dret a dutxa, però han d’assecar-se amb el seu llençol o amb el pantaló curt. Els àpats són rudimentaris: un ou, fesols i tortillas, acompanyat d’un cafè o d’un got de llet de blat de moro.

Després de la crida matinal i procediments de seguretat molt estrictes, la rutina quotidiana dels presos pot incloure exercici físic o pregàries. Després de sopar han de dormir amb el llum encès, sota la vigilància dels guardes.