Coco Fusco (Nova York 1960) és una escriptora i artista interdisciplinària d’ascendència cubana. Gran part de la seva pràctica artística ha estat vinculada als temes del colonialisme, el poder, la raça, el gènere i la història. En les seves peces utilitza el seu propi cos. A través de la performance crea i adopta múltiples identitats per tal de desestabilitzar aquelles identitats que s’han imposat històricament als cossos a partir de línies colonials, racials i de gènere.
L’exposició “He après a nedar en sec” està comissariada per la directora del MACBA Elvira Dyangani. L’exposició compta amb la col·laboració de El Museo del Barrio, de Nova York, i el suport de Ford Foundation.
*********************************
Dolores de 10 a 10 (2002)
Durant un viatge a Mèxic el 1997 va conèixer a Delfina Rodríguez. El seu cas era singular, com volia pertànyer al sindicat a la planta de l’empresa on treballava, l’empresa va preparar-li una forma de tortura perquè deixés l’empresa. Es tractava de que el seu gerent la va tancar en una habitació sense menjar, aigua, ni lavabo i telèfon durant dotze hores.
Sota coacció, finalment va signar una carta de renúncia i, un cop alliberada, va demandar l’empresa per violació de drets civils. El seu cap li va dir al jutge que estava boja, que s’ho estava inventant tot i que no hi havia proves.
Fusco va recrear aquesta història a Dolores de 10 a 10 on es veuen els fets que podien haver vist les càmeres que no hi eren en aquella habitació.
*********************************
Dos amerindis sense decobrir, visiten Occident (1992-1994)
Coco Fusco a través d’una performance amb la col·laboració amb Guillermo Gómez-Peña va portar el públic a la descoberta d’uns amerindis no descoberts que estaven engabiats per ser exhibits com nous exemplars del mal anomenat “descobriment d’Amèrica”. Es tractava de dos oriünds de la illa imaginària de Guatinau.
Mentre que el públic general va creure que els guaitinaus eren reals, els intel·lectuals i artistes s’entestaven a discutir les implicacions morals de l’obra, en comptes de l’obra en sí.
Tot i ser una performance còmica el públic no entenia la reflexió moralística de l’etnografia occidental i la tendència a exotitzar i cosificar els éssers humans no occidentals, o aquells considerats “altres”, com a curiositats per a l’entreteniment del públic. La performance s’acompanyava de amb una instal·lació multimèdia, una banda sonora i diverses activacions i els artistes engabiats.
*********************************
Poder, presó política i desobediència activa
Una part significativa de les performances i els vídeos de Coco Fusco revela els mecanismes del poder, ja sigui en la seva forma penitenciaria o en règims d’instrumentalització policial, tant de Cuba com d’altres geografies, a més d’altres estructures de segregació més subtils que es reprodueixen i es transmeten en el mateix sistema de l’art, en les dinàmiques desbocades del consum i del turisme i en la suposada objectivitat científica. Assistim en aquest àmbit a sessions de “reeducació” penitenciaria a Cuba, a les presons d’alta seguretat dels Estats Units, a cursos d’interrogació militar, a la conscienciosa col·laboració policial de ciutadans responsables, a l’ombra activa de l’apartheid a Johannesburg i a altres escenaris i espais públics coneguts per tothom.
- “El podcast perdut d’Aponte” (2025) es presenten els dibuixos prohibits de Luis Manuel Otero Alcántara, que compleix condemna en una presó de Guanajay. Fusco aplega els dibuixos prohibits d’Otero amb els de José Antonio Aponte, un activista afrocubà que va organitzar una rebel·lió d’esclaus el 1812 i que descriure els seus dibuixos , destruïts pel govern, en l’interrogatori abans de la seva execució.
- A la sèrie “El toc femení“ (2008 / 2025) realitzada entre Coco Fusco i Mendes Wood (2008-2025) es mostren sistemes de tortura ideats per la CIA, a on noies soldats sotmetien a interrogatoris als presoners àrabs amb condicionants sexuals per provocar la desesperació de l’home que veu cossos femenins en actituds provocatives i obscenes per fer-los trencar la moral i els rpeceptes religiosos del Corà.
*********************************
Paquita i Chata // Coses!
La col·laboració entre Fusco i l’artista xicana Nao Bustamante, van presentar dues obres.
Paquita y Chata (1996/2025) explora les complexitats al voltant de les percepcions sobre la sexualitat de les dones llatines. Aquesta sèrie es presenta com una fotonovel·la. Fusco i Bustamente es van vestir com nines de paper maixé de l’art popular mexicà que representaven prostitutes de la ciutat portuària de Veracruz.
Coses! (1996-1999 / 2025) es centra en la relació entre les dones llatines, la gastronomia, el sexe i el turisme. Coses! va consistir en una performace que incorpora guies sexuals multilingües, menús de menjar ràpid, un humor que frega l’obscenitat. La globalització i el turisme cultural alimenten la fantasia del consumidor d’un cos femení com un “altre” erotitzat.
*********************************
La plaça de la Revolució Cubana
Fsuco col·labora des dels anys vuitanta amb artistes, poetes i cineastes cubans tant de l’illa com a la diàspora, i des de finals de l’era Fidel Castro el 2008 s’ha centrat en els conflictes que es produeixen entre els artistes i l’Estat. Per això la seva visió de la plaça de la Revolució buida ens porta a les conseqüències de l’embargament econòmic després de trenta anys del final de la guerra freda.
///////////////////////////////////////
Text: Martí Plana / Fotos: Albert Loaso
Europea Words 