Amb motiu de la inauguració de l’exposició (16) PSYCHE de Marc Àvila Català, comissariada per Isabel Hernández a la galeria VALID FOTO, ens hem volgut apropar a l’artista i hem mantingut una conversa amb ell al seu estudi.
*******************************************
AL. Fins ara has fet tres exposicions individuals, dues a VALID FOTO de Barcelona i una a la fundació ARRANZ BRAVO de l’Hospitalet de Llobregat, tenen algun punt de connexió entre elles?
MA. Les tres exposicions són la culminació de 12 anys de treball i (16) Phsyche tanca la trilogia de recerca de les relacions entre l’home i la natura post moderna. La primera HOMO et NATURA es va presentar a VALID FOTO el 2021, mentre estudiava Belles Arts.
Homo et Natura es centra en l’ésser humà i la seva naturalesa; i en aquesta sèrie descobreixo l’interès pel paisatge. El meu treball és un exercici d’orientació, un exercici de recerca, sempre mirant l’entorn. Els meus orígens, jo sóc de Collbató i tenim molt a prop la Solvay, una gran indústria química que sempre ha generat controvèrsia al meu entorn, el contrast entre lo lleig, lo deshumanitzador i a la vora tens aquell ribera, aquell paisatge natural. A prop tinc Montserrat, la muntanya que tinc una forta vinculació. La dimensió estètica d’aquesta muntanya encara no ha sortit.
AL. La següent exposició va ser ITSMUS, també titulada CUMUL, què volia denotar aquest títol?
MA. L’exposició ITSMUS – CUMUL ( el nom de Cúmul el va posar Albert Mercader, comissari de l’exposició). Itsmus expresa amb aquest prefixa del llatí volia denotar sistèmic, lògica, doctrina, una idea nascuda gracies a lectura de Walter Benjamin. El meu treball sempre està vinculat entre el pensament de la filosofia i l’estètica que són pols que es parlen, i es complementen. Crec en el poder estètic de la imatge, que la gent quan està davant de la meva obra li passin coses, que li agradi o no, que entri i quan veu els retroprojectors al darrere en el cas de l’exposició PSHYCE, i el concepte que uneix la meva obra ja el donen els filòsofs.
AL. Tornant al principi, com sorgeixen les primeres obres? Què és el que vols moure en les consciència dels altres?
MA. Homo et Natura sorgeix d’un malestar, amb vibració d’incomprensió, de fragmentació del que m’envolta. No podia entendre com tenia davant meu un niu d’espiritualitat i bellesa com Montserrat, i quan pujo a Montserrat el que veig mirant cap a Barcelona és una extensa ramificació de sistemes productius. El que em va fer actuar va ser disposar de carnet de conduir per anar amb el del cotxe i visitar els entorns de la Solvay. Volia entendre aquell paisatge, que es va convertir en el meu hàbitat sensible. Vaig anar acompanyat d’un bon amic, que des d’aleshores sempre m’acompanya en les mediacions d’aquests espais, espais que envoltaven les fàbriques i ara ja són productius, buscava el cúmul, cúmuls de pedra abans d’esplanar el terreny per convertir-lo en espai productiu.
AL. Veient una imatge aprecio una intervenció per part teva que no és el pur objecte fotogràfic revelat, processat, si no que hi ha una matèria afegida per sobre la imatge. El resultat és una vulneració de la imatge fotogràfica, la trenques, la repintes o la intervens, aleshores, què busques a l’intervenir sobre la imatge?
MA. Als 16 anys vaig fer un curs de FP de la fotografia química, i des d’allà sempre tinc un laboratori químic a prop. A on vaig sempre porto el laboratori amb mi, sempre treballo amb fotografia química. Quan vaig tenir aquestes imatges del voltant de la Solvay em vaig donar compte que jo operava amb la mateixa lògica industrial entre fotografia química i el procés industrialització de la societat. En definitiva, controlo els temps, els processos i els resultats, vaig veure que feia el mateix que la cadena productiva de SEAT, però en fotografia.
Quan me n’adono que estic operant de la mateixa forma que les unitats productives se’m va crea malestar, com ho puc subvertir? Doncs subvertint el temps i la lògica del temps que hi dedico. Agafo el residu químic del revelador, del que fa emergir la imatge, el que possibilitat el medi fotogràfic. Vaig anar acumulant el residu sec que va quedar d’un color d’òxid vermell.
Amb aquesta investigació vaig veure que no tan sols tenia un cert domini fotogràfic, si no que també un domini de la matèria. M’interessava transcendir aquesta capa bidimensional de la fotografia i aplicar-hi gest, aplicar-hi matèria, aplicar-hi una sensibilitat pictòrica.
AL. Quin professor o artista t’ha influït per desestructuar la fotografia en un sol pla, aquesta nova capa en la imatge, en quina font o exemple et vas guiar?
MA. La pintura sempre m’ha acompanyat. El meu aprenentatge s’inicia als 15 anys fins el 26 que viatjava sol a Madrid i anava cada any el museu del Prado i el visitava diàriament dibuixant, mirant i em delia davant de Tiziano, Caravaggio, Fra Angèlico, Rivera.
El primer projecte matèric va ser disposar de la fotografia per començar aquest camí, i al trobar la obra de Anselm Kiffer vinculat al neoexpressionisme com Barceló, va ser el que em va fer clic el meu pensament. Estic tant influenciat per aquesta troballa de Kiefer que la gent quan veu la meva obra diuen que és un Kiefer. Estic mirant de treure’m aquesta etiqueta i portar la meva obra a un terreny molt més personal.
AL. Quins serien els artistes contemporanis que més t’han interessat? Els que t’han portat aquesta forma expressiva.
MA. No tan sols Kiefer o Barceló, sinó també Pierre Huyghe, Gerard Richter, Joan Fontcuberta. I a l’àmbit del cinema escolliria a Andrei Tarkosky director rus; que va dirigir “Stàlker” en que un individu promou un tour a una zona nuclear, a on en un lloc determinat pots demanar un desig i se’t concedeix.
AL. Hi ha qui t’ha comparat amb Antoni Tàpies o Anselm Kiefer, hi estaries d’acord? o creus que estàs marcant la teva pròpia línia a partir de la matèria. De quina manera la matèria es vincula en la teva obra?
MA. Et mencionaré una frase que fa poc va dir en Perejaume, “la idea de l’autenticitat i l’originalitat en una artista és falsa”. Els qui estem creant obres d’art sempre estem orbitant, i el que resulta original és una variació mil·limètrica d’aquesta orbitació. I aquesta variació mil·limètrica és la subjectivitat.
Em vinculo amb aquests autors? Clar que em vinculo amb aquests autors, tothom es vincula amb tothom. No hi ha res separat de res. Tàpies no tenia una vinculació tan directa amb el món fotogràfic, i Anselm Kiefer sí. En Kiefer sempre s’acompanya de la càmera i d’un laboratori. La seva tècnica es basa en fotografiar, revelar i després de revelar opera plàsticament, com jo faig.
AL. De quina manera la matèria es vincula en la teva obra?
MA. Per a mi, la matèria sepulta la imatge, l’erosiona, genera un diàleg d’erosió, de fricció constant. Aquesta és part de la meva resposta a la generació que la digitalització ha absorbit tots els camps sensibles, de la capacitat cognitiva. Per això, com a creador, faig vibrar l’ull, que l’ull ressegueixi, com un tacte visual, aquesta vibració que pertuorba.
AL. A la obra “Home i Dona” del treball PSYCHE vas col·locar dos retroprojectors que s’afegien a la obra fotogràfica amb dues imatges transparents de codi binari, seria aquesta una nova forma d’intervenir sobre la obra?
Amb aquesta obra he deixat que l’espectador transiti per la obra i la seva ombra s’integri en la imatge resultant. El que es projecta és la paraula home i dona en codis binari UNIC-CODE.
AL. He vist que per a la teva obra PSYCHE hi ha un trànsit entre la matèria i l’intangible, per què et fas tantes preguntes del futur? Com la història de la humanitat i el seu passat han inspirat aquesta visió?
MA. És qüestionar la noció de progrés, de progrés que tenim des de la modernitat, aquella set incansable d’expansió, de progrés tecnològic, vivim amb la obsessió de que tot ha d’anar millor, de que tot ha de créixer. I amb aquest afany d’optimisme ens donem compte de que el món s’està esmicolant.
La humanitat com a cos social ens estem fragmentant, escarbant per tot arreu, per seguir amb aquesta febre, i l’espai és la última frontera, a on aquesta lògica vol arribar com una nova terra promesa.
En aquest sentit, sembla que s’han trobat indicis al mig de l’Oceà Pacífic a 7.000 metres de fondària formes minerals desconegudes, tot i que no hi ha elements per treballar-hi en aquelles profunditats. Per això PSYCHE parla de la conquesta de l’espai com última frontera, de voler conquerir un lloc inhabitable, a on es dilueix l’humà, i no hi ha atmosfera.
Per això me n’adono de que després d’estar un any i mig orbitant al voltant d’aquesta roca que és (16) PHYSCE (1); caic en que la paraula PSHYCE, etimològicament en grec clàssic vol dir alè, ànima, esperit. I en concepció moderna tot allò que envolta el psiquisme, la percepció, l’emoció, la concocció, és a dir, la ment.
Em giro i em dono compte que no he fotografiat l’espai, si no que fotografiat un espai psíquic, a on la desertificació, on l’absurditat d’un lloc sense atmosfera, espais des humans podrien parlar del context emocional, cognitiu que estem vivint avui dia, travessats pels minerals crítics, per la connexió. I aquí està la importància de l’antena que connecta l’espai còsmic com a primera recerca per anar a un asteroide de 256 km. de diàmetre que esta a 438 milions de quilòmetres, format per níquel i ferro, i alhora explicar aquesta història sense la capacitat física d’anar a aquest lloc a través de la fotografia.
AL. Com ha rebut la crítica i el públic aquesta nova exposició?
MA. Fins ara, la crítica d’aquesta exposició és molt positiva. Es veu que he madurat certs aspectes formals, certs aspectes de discurs. De les tres exposicions, d’aquesta última he gaudit tots els moments, no hi hagut un síndrome d’impostor, un síndrome de patir-ho.
AL. Quin projecte de futur tens pensat en el teu treball?
Aquesta pregunta la va respondre amb un “Top Secret” .
El seu camí entre la matèria i l’intangible ens portarà a noves visions d’aquest món que tot ho arrabassa a la natura.
****************************
Text i fotos: Albert Loaso (Queden reservats els drets d’autor)
Europea Words 