Anna Malagrida (Barcelona, 1970). Malagrida és una artista que explora a través de la fotografia, el vídeo i la instal·lació; actualment resideix a París. L’exposició que presenta al Museu Tàpies “Opacitats. Velar la transparència” explora la fina línia entre els espais liminars que uneixen i separen, posant els contraris en diàleg. L’exposició està comissariada per Patricia Sorroche.
A l’exposició destaca la sala a on s’exposen les obres de la producció “Vitrines” (Aparadors). Realitzada entre 2008 i 2009, ens porta a l’època de la recessió que durant els primers anys del segle XXI va assolar les economies del nord global i va dur moltes empreses a la fallida.
L’artista parteix del moment dramàtic de la fallida de molts negocis per entrar en un món de doble mirada. Quan els aparadors que exposaven mirant al carrer les mercaderies de tota mena van quedar coberts per la pintura del Blanc d’Espanya tapaven l’interior de l’exterior i l’exterior de l’interior, velant aquests espais interiors i creant absències.
Les superfícies pintades, esborrades, fan que accionem l’inconscient per activar noves paràfrasis visuals. Caminar per aquests carrers desvela les fragilitats de l’ésser, les narratives contemporànies marcades per les fortes tensions d’un sistema aliè a la nostra quotidianitat. L’artista ens marca l’ambigüitat de l’interior o l’exterior, la dicotomia presència-absència dels cossos.
En un altre sala hi ha una vídeo projecció Laveur de de carreaux, 2010 (El netejador de vidres) on podem veure el treball d’un neteja aparadors des de l’interior de la botiga mirant al carrer va treballant, primer passant el sabó i poc a poc el va enretirant per deixar una transparència que fa invisible la matèria del vidre portant el concepte liminar a l’abstracció entre l’espai de la interior de la botiga i la del carrer com exterior-continuador de l’espai urbà.
Al centre de la sala hi trobem la instal·lació “100K de ruïnes” en que una muntanya de runa enmig de la sala ens impedeix moure’ns lliurement. La ruïna adquireix un doble sentit: la d’un passat amb cicatrius i ferides, i la d’un futur que es reconstrueix, que s’aixeca i camina, que s’obre com a espai possibilitador d’una societat que emergeix i ressorgeix.
///////////////////////////////////////////////
Text: Martí Plana / Fotos: Albert Loaso
Europea Words 