Amb aquest títol tan atractiu i amb el comissariat de Imma Prieto i Pablo Allepuz, el Museu Tàpies presenta aquest exposició a on es descobreixen els inicis i primeres passes d’Antoni Tàpies com a artista d’un món propi, que desprès de la gran exposició “La pràctica de l’art” ve a complementar amb una mirada específica i concentra dels anys 40 fins alguna obra del 80.
Germana de l’artista, 1944 Autoretrat, 1947
És partir de la següent pregunta, quines imatges envoltaven Antoni Tàpies quan va crear les seves obres? Per trobar la resposta els comissaris i altres coneixedors de l’obra de Tàpies han cercat tot el que hi ha al dipòsit del museu i altres col·leccions. S’ha recollit material que envoltava la primigènia obra de l’artista i com a partir dels estímuls de l’imaginari de la societat van impactar aquestes imatges, obres literàries, pel·lícules, jocs de màgia i altres estímuls que anaven nodrint la imaginació i la obra d’Antoni Tàpies.
Per Imma Prieto després dels esdeveniments del centenari i l’exposició “La pràctica de l’art” havia arribat l’hora de tronar als orígens i fer-se preguntes i que calia trobar les respostes a través dels escrits, tant els assagística com els biogràfics.
L’ars combinatòria: imaginaris i sabers
Antoni Tàpies sempre es va interessar pel món i per la creació, en un sentit ampli i profund. Durant els primers anys de la postguerra el surrealisme va tenir un paper important a Barcelona, encara que d’alguna manera fos clandestí. Era un època d’obscuritat social que va coincidir amb un moment germinal i de gran experimentació per a l’artista.
Antoni Tàpies va mostrar gran interès pel filòsof i poeta medieval Ramon Llull, així com les propostes en el terreny surrealista d’André Breton, que ambdues figures proposaven la transversalitat de sabers i coneixements, Llull va batejar el concepte com ars combinatòria.
Cosmologies tapianes pels volts de 1949
A l’octubre de 1949 un grup d’artistes independents celebra per segon any consecutiu una exposició a les Galeries Laietanes com alternativa a la decadència dels certàmens oficials. Com la primera edició de 1948 s’havia titllat d’escandalosa i pamfletària, es va decidir per la segona exposició tenir un artista de renom. A falta de Pablo Picasso o Joan Miró, l’escultor madrileny Ángel Ferrant va ocupar-hi un lloc central. En aquella exposició va exposar dues obres: Faraga (1949) i la segona no es té clar si va ser Naibú (1948) o Personatge-gat (1949). Des de 1943, durant una malaltia pulmonar Tàpies havia anat realitzant un bon nombre de dibuixos de forma autodidacta que començaven a plasmar un món particular, sense imitació de la vida quotidiana.
Molts d’aquests dibuixos acadèmics eren retrats. N’hi ha un amb la inscripció a la cantonada inferior que diu: “No et conec, però t’admiro, i per descomptat no tornis a l’acadèmia”. I Tàpies no va tornar a l’acadèmia, tot i que sí va fer uns quants retrats més per recollir fons per anar a París. Tot i la plasmació gairebé hiperrealista de les obres es veu una atmosfera de caire surrealista, ple de simbologies latents: el paisatge infinit, la mà, el guant, les pedres, la mirada.
Degut a la seva inquietud per trobar fonts sobre l’avantguarda tot i que era bastant complicat degut a que les forces del franquisme s’hi esforçaven a depurar, el 1948 coneix altres artistes com Joan Pons, Joan Brossa i Joan-Josep Tharrats amb qui fundaria el grup de Dau al Set. Més endavant s’hi unirien Modest Cuixart i Juan-Eduardo Cirlot.
Paisatges transformats
Al número d’octubre-desembre de 1949 de Dau al Set, Arnau Puig afirma que “el món que ens dóna Tàpies és el món de la responsabilitat espiritual que assisteix a cada partícula material”. Enric Jardí va comentar a la revista Ariel que les pintures de Tàpies semblen testimoni “d’un món que ell sol havia explorat”.
Múltiples referències coincideixen a assenyalar el desplegament d’una cosmologia pròpia. Tàpies imagina un món , com el premodern, en que la separació entre natura i cultura encara no està plenament definida.
Tríptic, 1948 (detalls i obra completa al peu)
El món de l’objecte
L’any 1949 va ser el naixement del Club 49 que reunia la burgesia industrial, empresarial i professional de Barcelona amb artistes, arquitectes, intel·lectuals, músics, escriptors, fotògrafs, periodistes… Una associació dispar i heterogènia amb gent molt diversa unida pel “compromís comú d’un art nou”.
El Club 49 va mantenir transvasaments amb la publicació de Dau al Set fins el curs 1951-1952. Tàpies va il·lustrar diverses invitacions que es feien als socis i en que algun artista hi col·laborava per anunciar l’acte presentat. D’aquestes invitacions Tàpies en va fer una col·lecció que es pot veure a l’exposició.
Potser per casualitat o potser no, l’extinció del Club 49 als anys 70, coincideix amb un moment en que Tàpies està immers en la revisió del seu posicionament esteticopolític inicial amb l’experimentació amb objectes. És en aquest moment que dibuixa amb guix i col·loca una esponja sobre el retrat que havia fet a Joan Brossa el 1950.
Cartes per a la Teresa, 1974
Taula capgirada, 1970
/////////////////////////////////////
Text: Martí Plana / Fotos: Albert Loaso
Europea Words 