Miró – Matisse. Més enllà de les imatges

“La sympathie […] se crée entre les objets qui m’entourent, autour desquels je vis, et dans lesquels j’arrive à placer mes sentiments de tendresse”

********************

Amb aquesta frase que trobem en una carta d’Henri Matisse a André Rouveyre de 1941 veiem la personalitat d’aquest gran artista que comparteix actualment a la Fundació Miró una exposició que confronta l’obra artística dels dos pintors que van unir-se en un forta amistat, tot i el vint-i-quatre anys que els separaven.

********************

“En els bodegons agafo objectes vilment lletjos. Sé que segueixo camins perillosíssims, us confesso que a voltes m’entra un pànic propi del caminant que es troba en camins inexplorats abans que ell”.

Joan Miró a Francesc Ràfols, 1923.

********************

És a partir de 1930 que Miró i Matisse van sentir la més viva admiració l’un per l’altre. És el moment en que Matisse queda impressionat per les obres de Miró. Es basa en elles per donar un nou impuls a la seva creació. Aquesta admiració mútua es perpetuarà fins el final de les seves vides.

/////////////////////

“NORD-SUD” Les arrels d’allò real

París -el nord- fascina a Miró; de manera recíproca, Catalunya -el sud- fascina a Matisse. Cotlliure, petit port de la Catalunya nord, és a on Matisse va inventar el fauvisme, el 1905, en companyia d’André Derain. Hi retornà regularment fins al 1914, atret per la llum mediterrània i per una simplicitat rural que són també les de Mont-roig, la terra d’infància de Miró.

El 1918 Miró va sentir les lloances cap a Matisse que Joaquim Sunyer (a qui Miró trobava admirable) li va expressar, en particular, de la seva manera de preparar les teles i el color.

/////////////////////

“EL FAUVISME, PERÒ MÉS BRUTAL” – LA LLIÇÓ DE MATISSE

Matisse va crear un nou fauvisme amb la invenció d’una estètica “decorativa” que “hauria permès per fi a la pintura anar més enllà de la pintura“. Matisse va aparèixer cap a finals dels 20, cada cop més com el gran inspirador d’aquest estètica vitalista.

Miró es basa en aquestes referències per aplaudir un “esperit fauve” i per desitjar una certa aproximació a les teles de Matisse, però més brutals. Miró va trobant una nova pulsió en el color, que Michel de Certeau va anomenar “la sang de la pintura“

********************

“Que aquestes teles tinguin un esperit fauve, però dins la poesia, que recordin en certa manera les bones teles de Matisse, però depassant-les i més furiosament Fauves.” Joan Miró, 1934-1942

********************

Ballarines acròbates. Henri Matisse 1931-1932

“REINICIAR LA PINTURA” – LA LLIÇÓ DE MIRÓ

A final de 1920 Matisse està en crisi. Tot i el seu èxit internacional, ja no accepta la seva producció de postguerra.

Així doncs, el 1930, Matisse deixa de pintar, viatjant per Austràlia i als Estats Units. En aquells moments té la sensació que necessita “reiniciar la pintura”.

El 1934 Matisse i Miró entren en contacte als Estats Units a on Pierre, fill de Matisse, era el marxant de Miró. La sintonia era força gran i Matisse deia de Miró “un veritable pintor”, i Miró de Matisse “un grandíssim pintor”. En aquella època Miró porta al màxim la idea de “l’assassinat de la pintura”. Matisse no tracta d’imitar aquesta violència, sinó d’extreure’n la força d’un nou començament radical.

//////////////////////

MIRADES AILLADES. POETES I LLIBRES

El vincle entre Matissse i Miró es va veure reforçat per la seva via per il·lustrar o construir llibres com arquitectura. Així, llibres com Poesies de Stéphan Mallarmé de 1931-1932, a on Matisse decora el llibre a on txt i dibuix formen un sol conjunt. El 1948 Miró mescla els versos del llibre À tout épreuve de Paul Eluard, amb colors i arabescos a la manera de Matisse.

Ballarines acròbates 1940/ L’ocell migratori 1941. Joan Miró

//////////////////////

MÉS ENLLÀ DEL QUADRE. DECORACIONS ARQUITECTÒNIQUES

Al final de la Segona Guerra Mundial s’intensifica la necessitat en Matisse i Miró d’aventurar-se fora dels terrenys de la pintura, cap a l’espai arquitectònic i les arts decoratives.

El “Makimono” (rotlle de pintura sobre seda), de quasi deu metres de llarg, dissenyat per Miró el 1956, ha de situar-se en aquest context abans del primer viatge al Japó.

Entre el 1947 i el 1952, Matisse recorre al vitrall per decorar la capella dels dominics de Vence. Miró, amb el seu esperit, prefereix donar proporcions monumentals a la seva pintura per decorar el restaurant d’un hotel a Cincinnati el 1947.

********************

“Que [les meves pintures] esdevinguin pintures murals d’algun palau de l’au-delà.” Joan Miró 1940-1941

“J’ai volu créer un espace dans un local réduit.” Henri Matisse, 1950

********************

DECORAR O DESFIGURAR – ” EL DESIG DE LA LÍNIA”

El 1931, Miró desenvolupa una pràctica que més endavant es va adonar que concordava amb la de Matisse, per la que el dibuixant ha de desconnectar la seva mà del seu cervell (“soc conduit, no condueixo”, diu) per tal que la línia expressi els moviments de la seva vida interior.

//////////////////////

CREAR L’ESPAI – “SIMFONIES CROMÀTIQUES”

Al 1950, per a Matisse explorar l’espai comporta la generació d’un espai dinàmic; les obres comencen a absorbir la mirada gràcies al seu caràcter orgànic i després la projecten més enllà dels seus límits, gràcies a la seva projecció centrífuga. Per fer-ho el color és essencial.

Miró va insistir el 1962 en el caràcter expansiu de les seves taques de color La “màgia” del color rau en la seva capacitat d’exaltar la dimensió material de la pintura conferint-li la musicalitat d’una “simfonia cromàtica”, com va dir Matisse.

////////////////////////////////////////////

Text: Martí Plana / Fotos (reproduccions): Albert Loaso. Tots els drets reservats dels seus autors