Organitzat per l’Associació d’amics del ferrocarril de Sant Cugat, el Sr. Alfonso Marco va fer una conferència el 23 d’octubre per vídeoconferència sobre l’estació de Canfranc destacant el seu paper nacional i de frontera ferroviària entre Espanya i França.
El Sr. Marco és un entès en el món ferroviari ja que diverses generacions de la seva família han estat vinculades a aquest món. De fet, segons explica, va néixer a la mateixa estació de Canfranc.
La seva conferència es va centrar en les diferents etapes que ha viscut l’estació i el seus trànsits des de la seva inauguració fins l’actualitat
LOS ARAGONESES A LA NACIÓN ESPAÑOLA. Amb aquest títol es va publicar el 1853 una declaració per part del poble aragonès per crear una ruta ferroviària entre Madrid i Canfranc anomenat -Camino del Norte por Zaragoza y Canfranc-. Aquest pas central dels Pirineus ja era conegut de temps immemorial i la proposta anava acompanyada d’un mapa en el que es proposaven diferents traçats a la meitat nord de la península i la futura línia que s’iniciaria a Saragossa i arribaria a Pau per Canfranc.
La concessió i construcció de la línia es va iniciar el 1904 i es va finalitzar el 1928 marcant un nou camí ferroviari transfronterer entre els dos països gràcies al túnel de Somport de 7.875 metres de longitud, que va unir per ferrocarril Espanya i França. A la inauguració va assistir el rei Alfons XIII i el president de la República Gala Gaston Doumergue. A part del túnel es va construir una gran estació sobre una nova esplanada i reconducció del riu Aragó amb una enginyeria que ha sorprès fins avui en dia. L’estació era l’ensenya del que Espanya volia ser en el conjunt d’Europa apostant per la modernitat i la magnificència.
La longitud de Saragossa a Canfranc és de 188 quilòmetres i té un pendent de 20 mm/m. Per la banda francesa la longitud de Canfranc a Pau és de 93 quilòmetres i un pendent de 45 mm/m. Amb aquesta pendent pel costat francès va ser precís electrificar la línia, tot i així si al pendent li sumem la climatologia de la cara Nord del Pirineu, va fer que des d’un inici aquesta línia transversal de la de Baiona a Narbona no fos ben vista pels francesos, pel costos de manteniment.
L’estació de sortida era Saragossa Delicias, anomenada estació central de Aragón. En aquell temps la velocitat màxima era de 60 km/h. El recorregut passava per Tardienta seguint direcció a Osca, Jaca fins Canfranc. També es podia empalmar amb línia Barcelona- Lleida-Saragossa- Madrid.
El 1931 s’estableix el primer servei de passatgers directes entre Madrid i París, el 1932 el trajecte de Saragossa a Canfranc es realitzava en tres hores i deu minuts, i fins arribar a Pau en cinc hores i mitja. El servei per part espanyola el feia la Compañia del Norte amb tracció a vapor amb les locomotores 3100 Norte (Renfe 230) de 1901 a 1913 i posteriorment la sèrie 400 Norte de 1909 a 1943 . Per part francesa es van fer servir les locomotores MIDI 400 amb electrificació de 1500 V.
El 1934 es va establir un servei directe de València a París en menys de 23 hores. El fet de que la línia Pau- Oloron- Bedous- Somport ha estat un ramal de la línia de Baiona a Narbona no ha afavorit la visió Nord-Sud, encara que estudis recents tornen a apostar per un servei directe de Valencia a París, el dia que es reobri el costat francès.
Els tràfics de l’estació de Canfranc es van veure afectats per la guerra civil espanyola que va fer parar el servei en varies ocasions. La segona guerra mundial va afectar al costat francès, cal remarcar que la presència nazi es reduïa als tràmits duaners i l’estació sempre va estar sota la direcció de la guardia civil. L’enllaç internacional va ser un pas per molts jueus que fugien de la França de Vichy i d’altres llocs.
Desprès de la guerra civil del 1944 al 1953 es va anar restaurant el servei de passatgers i s’oferia un directe entre Madrid i Canfranc que feia el trajecte en unes setze hores. El 1953 es va celebrar el centenari de del manifest dels aragonesos amb un tren especial. També es feien serveis per esquiadors per gaudir de la neu a Candanchú.
Des de 1954 i des dels serveis del Barcelona-Bilbao-Irún, es feia un enllaç a Saragossa per anar a Canfranc per gaudir de la neu a les estacions d’esquí. En aquells anys el TAF sèrie 595, amb tracció elèctrica i tèrmica, era l’encarregat de dur a treme els serveis.
El 1970 va ser un any fatídic per l’enllaç internacional, a causa de l’accident de l’Estanguet. Un tren de mercaderies va tenir problemes de tensió, una sots estació elèctrica va fallar i a la catenaria només arribaven entre 800 i 900 V. enlloc dels 1500 V. correctes. La tripulació en un punt determinat va veure que el tren no tenia prou força per la pendent tan forta que hi havia. La locomotora no li quedava sorra i les vies estaven lliscoses i gelades. El maquinista i l’ajudant van baixar de la locomotora i quan estaven posant grava per veure de si podien reprendre la tracció, l’estació elèctrica que fallava va tornar a arrencar i això va fer que els frens reostàtics es desbloquejesin. En aquell moment i sense tripulació la locomotora es va desfrenar i sense cap direcció a la cabina, va anar lliscant en sentit contrari fins que el vagó de cua que ara era el cap del tren va travessar el pont de l’Estanguet i el pont amb tota la resta de vagons i la locomotora van fer-se un munt de ferralla i les mercaderies escampades. Aquest accident sumat al baix manteniment de la línia, van portar a la clausura de la línia en el costat francès.
Seguim al costat espanyol i als anys 1969 a 1980 els TER sèrie 597 amb tracció dièsel, cobrien serveis fins a Canfranc, un tren que per a molts va ser el que més bonica estampa donava en aquesta línia.
La demanda va anar baixant amb el progressiu augment del tràfic per carretera i fins fa poc els serveis, escassos, que arribaven a Canfranc eran servits pels coneguts com camellos sèrie 592/593. També s’han organitzat viatges turístics anomenats El Canfranero i moltes manifestacions tant del costat Aragonès com del Francès per reclamar la reapertura.
Actualment s’està canviant tota la instal·lació de vies i senyals, túnels i gàlibs per una possible reapertura per promocionar tant el transport de mercedaries des de Saragossa com de passatgers des de Madrid i València a París.
Actualment l’estació ha quedat desafecta per l’ús ferroviari i ara és un hotel de luxe i la nova estació està en la part posterior de la platja de vies. Esperem que aviat els pobles del Bearn francès i de l’Aragó puguin disposar d’aquest pas ferroviari fronterer.
******************************************************
Albert Loaso / fotos: Arxiu
Europea Words 