El CCCB i la Cinématheque Française han preparat aquesta exposició dedicada a Agnès Varda (Brussel·les, 1928-París, 2019), una dona que en paraules de Judit Carrera, directora del CCCB, “Despertar el desig de veure” va ser el motor d’Agnès Varda, i ha estat una de les figures més importants de la història del cinema. Varda és sobretot mirada, un interès genuí per la vida quotidiana de les persones anònimes.
Varda va ser la primera i única dona del moviment cinematogràfic de la Nouvelle Vague. Un dels seus fils conductors en la seva obra va ser el feminisme combatiu i alegre, juntament amb l’ecologia i la marginalitat.
La Rue Daguerre: Una casa taller
L’any 1951, amb vint-i-dos anys, Agnès Varda buscava casa. Però no una casa qualsevol, havia de ser un habitatge i alhora un taller que necessitava per la seva activitat com a fotògrafa. El lloc escollit va ser dos tallers separats per un carreró a la Rue Daguerre al barri de Montparnasse.
Allà va conèixer a la família Llorca que eren uns veïns i els feia servir de models per anar-se format com a fotògrafa. De tots ells, el model que més li va agradar era un nen petit, Ulises Llorca, a qui va retratar i retratar al pati de l’edifici i també a la platja de Saint- Aubin-sur-Mer, a Normandia.
Agnès Varda al seu estudi del carrer Daguerre
Un viatge a Catalunya
El 2011 Varda va visitar per segon cop Catalunya amb motiu del seminari “Le Cinéma mis en questions par une cinéaste”, i gairebé no recordava el viatge que havia fet de jove a Catalunya el 1955 per indrets de les terres catalanes. En aquell viatge va fer retrats a Dalí a Port Lligat i també va visitar Girona, Ripoll, Montmajor i Solsona. Gràcies la descoberta de milers de negatius, descoberts deprès de la seva mort, es van trobar les fotografies que ara surten a la llum
Retrats de Salvador Dalí 1955
Varda es va interessar al llarg de la seva vida com cineasta per artistes com Dalí del que el quadre Visage paranoïaque va inspirar una escena de la pel·lícula Janes B. par Agnès V. del 1988. Antoni Tàpies va ser un altre dels artistes referents en alguna de les seves obres. Altres artistes que va admirar van ser Joan Fontcuberta i Miquel Barceló.
1- Visage paranoiaque, Salvador Dalí, 1935 2- Fragment en que es recrea l’obra de Dalí, Agnès Varda, 1988
La invenció d’un estil cinematogràfic
En els seus primers llargmetratges Varda ja s’interessava per la forma en un nou concepte en que el director també n’és l’autor del guió, creant el concepte de cinescriptura que ella definia com: “El desglossament del guió, els moviments, els punts de vista, el ritme de rodatge i del muntatge […] tot plegat per donar continuïtat al relat, per constrènyer-lo, etc. En escriptura, d’això se’n diu estil. I, en cinema, l’estil és la cinescriptura.”
Cléo de 5 à 7
En aquesta pel·lícula de 1962, Varda ens ofereix una estructura narrativa innovadora i deliberadament visible, mitjançant la divisió en capítols , rellotges que ens diuen la hora i l’absència gairebé total d’el·lipsis narratives, a on es veu la història de la protagonista Cléo (Corinne Marchand) per la ciutat que espera durant dues hores el resultat d’unes proves mèdiques que li han de diagnosticar el càncer.
En aquells anys França estava sota la guerra d’Algèria , personificada en un soldat (Antoine Bourseiller), que també tem un final imminent. La trobada casual entre Cléo i el soldat, proporciona instants de joia i esperança a tots dos.
Sans Toit ni Loi
Aquesta pel·lícula de 1985 interpretada per Sandrine Bonnaire en el paper de Mona Bergeron, una rodamon que rebutja els encasellaments de la societat i reclama una solitud radical. Es tracta d’un personatge inseperable dels seu moviment perpetu, subratllat per una sèrie de tràvellings que la mostren caminant sempre cap a l’esquerra, contra corrent.
Sans Toi ni Loi és una ficció construïda a l’estil documental d’investigació. Aquesta pel·lícula dura i sense concessions va guanyar el Lleó d’Or a la Mostra de Venècia del 1985.
Sandrine Bonnaire i Agnès Varda durant el rodatge de Sans Toit ni Loi
El Teatre
Jean Vilar va fundar l’any 1947 el Festival d’Avinyó, i un any més tard Agnès Varda es va convertir en la fotògrafa oficial del festival, fins el 1961. També va ser fotògrafa del Théâtre National Populaire (TNP), creat també par Jean Vilar. Varda va fer, amb la Rolleiflex, esplèndids retrats d’actors i actrius com Gérard Philippe, Maria Casares, Germaine Montero, Charles Denner, Jeanne Moureau i Philippe Noiret.
La Nouvelle Vague
Alan Resnais va presentar Varda a la colla dels Cahiers du cinéma: Jean Luc Godard, François Truffaut, Claude Chabrol, Éric Rohmer, Jean-Claude Brialy i Daniel Doniol-Vlacroze; anys més tard, alguns d’aquests noms es van covertir en els principals cineastes de la Nouvelle Vague. Davant d’aquest grup d’homes saberuts i eloqüents, Varda va tenir la seva sensació de figura decorativa dins de la Nouvelle Vague. El temps ha posat l’obra de Varda al lloc que li correspon, reafirmant la seva posició pionera i la seva singularitat dins del llenguatge de la modernitat cinematogràfica.
Els gats
Varda declarava en el llibre Varda per Agnès hi trobem una breu entrada dedicada als gats: “M’agraden, me’ls estimo en carn i os i en els dibuixos de Siné”. De gats, a casa, en va tenir molts. Li agradaven els gats en la pintura i l’escultura, i en tota mena de materials, com ara porcellana, cartró o plàstic.
Els viatges als països socialistes
Gràcies a la “Campanya de les Cent Flors”, el període d’obertura de la Xina de Mao Tse-Tung l’any 1957, Agnès Varda va fer un viatge de dos mesos amb una delegació francesa. Allà va fer milers de fotos amb la seva Rolleiflex i una Leica.
Un altre viatge a un país socialista va ser el cas de Cuba a principis dels anys seixanta, allà va ser testimoni de primera mà de la revolució amb les seves fotografies, que la va animar per fer-ne un curtmetratge, Salut les Cubans (1964), que descriu el treball col·lectivitzat però també la música, el ritme i la vitalitat. En els dos casos va anar veient com es va passar de les transformacions socialistes, a que tot havia anat transformant-se en un altre cosa.
Les Glaneurs et la Glaneuse
A l’any 2000 roda aquest pel·lícula amb una mirada de tu a tu dels sensostre i indigents, sense caure en una visió negativa i estereotipada. La directora constata que aquestes persones fan el mateix gest ancestral que feien abans els espigoladors al camp – els pobres estaven autoritzats a recollir el que quedava després de la collita – i posa davant el mirall a una societat que produeix tanta abundància com misèria.
Una sala cinepolíptica, Les Veuves de Noirmoutier
Dins de l’exposició s’ha preparat una instal·lació dissenyada per Varda, una sala políptica que es conforma amb una pantalla central amb un film de 9 minuts, que veiem un grup de dones al voltant d’una gran taula en una platja i catorze monitors al voltant amb films de 3 minuts a on podem veure cadascuna de les vídues residents a l’illa de Noirmoutier. Cada monitor es correspon a una cadira amb auriculars. Una demostració de Varda en la seva capacitat de crear noves formes de relació entre la directora i els espectadors.
El reconeixement i l’empremta de Varda
A la dècada de 1960, l’èxit de Cléo de 5à 7 i de Le Bonheur va donar a Varda una certa presència mediàtica, era la directora de la Nouvelle Vague. Desprès van passar anys de gran invisibilitat, i sempre va haver de lluitar per finançar els seus projectes. Va rebre el Lleó d’Or del Festival de Venècia el 1985, posteriorment el 2001 va rebre el César honorífic per Les Glaneurs et la Glaneuse. Cap al final de la seva vida li van atorgar dos grans premis honorífics, la Palma d’Or del Festival de Cannes (2015) i l’Oscar honorífic (2019).
El llegat d’una creadora d’imatges tan original com Agnès Varda condemna qualsevol intent d’imitació al fracàs. Més que copiar les seves imatges, la cineasta ens convida a ser igual de lliures i agosarats que ella per crear-ne unes altres de pròpies i personals.
La vida en dos quadres, a l’equerra la joventut, a la dreta la vellesa
Agnès Varda, Fotografiar, filmar, reciclar
///////////////////////////////////////////////////////////
Text: Martí Plana /Fotos: Albert Loaso
Europea Words 