Irene Vicente, el museu cobra vida

Quantes vegades no hem pensat al veure un quadre o una escultura allò que veia l’autor o el que passava davant d’ell. És la nostra imaginació la que interpreta el que estem veient. Un moment fugaç convertit en una imatge permanent perquè cadascú imagini els personatges reals o fantasiosos, el lloc real o imaginari, o simplement la contemplació d’un cos nu com ho veien els ulls dels alumnes a l’acadèmia.

Quantes vegades hem pensat veient els paissatges, contemplant personatges o fets d’altres èpoques, tocant escultures glaçades en el temps, com seria allò d’entrar dins de cada estampa? Allò de reviure la conversa i les risses d’unes noies prenent el sol a la vora del riuet. O bé, reviure una tarda amb un personatge que apreciem, o assistir com espectadors dins d’uns fets o retrats immortalitzats. Com seria allò que Lewis Carrol va dir-li a Alícia de traspassar el mirall i viure altres realitats vedades a un costat del mirall?

Irene Vicente ha participat en el Festival Sismògraf d’Olot dedicat a la dansa, amb unes presentacions performatives sota el nom de CORPUS. Les arts escèniques entren dins del museu d’Olot per donar vida a les arts plàstiques. Irene aconsegueix que el públic entri dins l’atmsfera de la sala a través de tres estímuls sensorials, la vista amb la contraposició d’allò que veiem en les pintures i escultures del museu amb unes actrius performers que ens estimulen en aquella sala, la oïda al poder escoltar uns poemes pel mòbil i la música de fons que ens estimula, i el tacte al poder tocar la nostra imatge que es projecte front l’espiell d’una de les sales.

Un Paisatge

Quan entrem al museu la primera peça va referida dins la sala del paisatgisme de l’escola d’Olot. El joc comença i no hi ha limitació de temps i podem avançar o retrocedir, mirar amb profunditat o veure la reacció d’altres visitants.

A la sala veiem un tros de prat d’un lloc humit amb una noia que llegeix un llibre o escolta música, està estirada a terra, en una calma relaxada, deixant passar el temps. No té hores ni minuts, el seu temps ha quedat suspès i la llum canvia segons el moment del dia. S’incorpora, mira el mòbil o el cel! Altres caminants passen al seu costat i ella no se n’adona.

Poema d’Irene Vicente que acompanya la composició

**********************************************

Si jos fos un paisatge, seria ample i tranquil. / Abraçaria tots els ocells, tots els arbres, totes les aigües i totes les feres. / Alimentaria la primavera i faria descansar l’hivern. / Si jo fos paisatge, seria verd i seria glauci seria groc i seria roig. / Seria també un llit infinit, una terra de llana i cotó fluix, seria un lloc pel descans. /Si jo fos un paisatge i vingués un humà, li obriria les portes del meu reialme i el deixaria entrar. / Li faria uns bons concerts i el convidaria a remullar-se al meu avern. / Li xiuxiuejaria rondalles a cau d’orella, i també l’explicaria on son els penya-segats. / El convidaria a seure al llindar de les valls, amb els peus penjant, li preguntaria si sap qui és què vol, sis sap on va o si s’hi vol quedar. / El convidaria a escoltar i a sentir totes les remors dels meus intestins, els seus tremolors i les seves corrents. Voldria que entengués la llengua antiga, que distingís els sons atàvics i sentís els moviments tel·lúrics. Li entregaria el diccionari i li explicaria d’on venen totes les coses. / Si vingués un humà, el convidaria a pensar, a mirar, a badar, a observar, a deixar passar. / Si fos un paisatge , seria una casa i seria ample, i seria tranquil.

**********************************************

La Revolta

A l’entrar en una altre sala veiem una noia amb un pijama de cos sencer i una estança que podria ser la seva cambra. Va passejant el seu cos per un butacó mentre està jugant amb el mòbil, una tauleta de nit amb el retrat d’algú . El temps passa relaxadament i res no li fa canviar la seva tranquil·litat. Es troba en un entorn segur i calmat lluny de les guerres i dels conflictes que es couen a altres indrets llunyants. Un gran quadre de Ramon Casas que té al darrere titulat La Càrrega o Barcelona 1902, li transmet la remor de les forces bèl·liques i policials que intenten sufocar una revolta.

Poema d’Irene Vicente que acompanya la composició

**********************************************

Amb un telèfon a la mà, que exerciré com a clavell, taponaré els fusells de la desídia, de la mandra, de l’incendi mental de no saber ni on soc , ni què estic fent. / Acusaré amb el dit aquell que s’interposi entre la meva pantalla i els meus ulls. / Amb curvatures impossibles a les esquenes, cavalcaré la infinitud de les xarxes, cercaré un horitzó inexistent perseguint respostes a preguntes que no m’he fet. / Incitaré a l’odi, al treball i, també, a l’aparença. I tot això, ho incitaré a no sé qui. Segurament a mi mateixa. Segurament, i molt probablement , de manera involuntària. / Jugaré a dir que posaré el meu propi cos, que he de sortir als carrers, perquè els carrers sempre seran meus. De qui han de ser, sinó? Diré que posaré el cos, i ho diré en un temps verbal de futur incert. Doncs quin cos, abrigat, escalfat, encorbat i endormiscat voldrà prendre els carrers, les ciutats, el món, si ja tnc entre les mans el meu finestral? / Reivindicaré, doncs, el meu dret a no reivindicar, el meu dret a no opinar, el meu dret a no lluitar, reivindicaré també el meu dret a deixar passar, el meu dret a no saber, el meu dret a no voler fer, el meu dret a perpetrar l’esta d’inexistència, el meu dret a la mandra, a la desídia, a l’incendi mental i al fosc total. / Reivindicaré el meu dret a uns 6 metres quadrats propis, als meus pijames i als meus llibres. Al meu finestral i al meu silenci. / Reivindicaré el meu dret al descans absolut, al descans total.

**********************************************

El Descans

El tercer quadre és a la sala de les estàtues de cossos nus, allà la performance és la interposició de dues actrius nues que prenen el posat de models d’acadèmia segons els postulats de la reproducció del cos. L’una sobre una tarima que li permet asseure’s o estirar-se i l’altre sobre una caixa rectangular que li fa de suport, per fer posicions més reduïdes. Aquestes noies estan envoltades d’estàtues del que fou l’escola d’Olot i que tenia la secció d’acadèmia. El conjunt sorprèn pel mimetisme dels cossos que bateguen dins d’una sala amb persones immòvils congelades en el temps.

Poema d’Irene Vicente que acompanya la composició

**********************************************

Un cos nu per la posteritat. Estirat, descansat, despullat, després de tot el pes aliè del propi cos. Un espai aturat en el temps on poder reposar per sempre més, tranquil·la, sota la mirada del visitant, també tranquil·la, Un espai de pau on romandre eternament, sense judici. Un espai pel repòs mental, per la quietud, per la dessidia. / Un lloc de metàfores intimes fetes públiques: la plenitud, la victòria, el crepuscle, la joventut, la primavera, el descontrol, la maternitat, la serenitat, la justícia, les muses, la poesia, el repòs. Les de marbre, les de bronze, i les de carn. Les que descansen.

**********************************************

EL MIRALL

En una altre sala trobem un quadre sense actors, és una activitat que demana que sigui algú del públic que s’enfronti a un mirall mentre escolta la veu d’Irene amb el poema “Tortures” de Wisława Szymborska.

És un encert que l’últim quadre d’aquesta funció sigui el propi cos de cadascun de nosaltres, convertit en performers voluntaris. Mentre escoltem el poema, la nostra imatge efímera surt de nosaltres mateixos per dialogar amb el mirall i entendre el valor de la nostra existència. Com diu el poema: “Res ha canviat, però tot s’acaba i tot perdura

Poema “Tortures” de Wisława Szymborska

**********************************************

Res ha canviat, el cos menja, respira, dorm, té una pell fina i just sota d’ella té sang. / Té una considerable quantitat de dents i ungles, els seus ossos són fràgils i les articulacions modelables. / Res ha canviat, i el gest segueix sent el mateix. / El d’uns braços bressolant un nadó de la mà alçada lliurant la batalla. / El del cap reposant sobre el braç durant el descans. El del cos inclinat sobre el got vessant la llet. / Res ha canviat, i tu i jo som tots aquests gestos. / Alcem un braç, bressolem un fill, reposem els nostres caps, inclinem els nostres cossos. Celebrem agafant-nos de les mans i enlairant-les. Reivindiquem i protestem alçant els nostres braços. / Ens arrasarem de la pluja encongint-nos d’espatlles, i diem adeu onejant la nostra ma. / Ens expliquem la història a través dels cossos que romanen i cerquem també la memòria en el propi cos, que envelleix. / Rememorem el tacte de les pells que ja no hi son. Les veus de qui ja no sentim i les olors que han desaparegut. I els despedim amb la mà i també amb el cap i amb els ulls. / Res ha canviat, i tot i així empesos per l’anhel de ser eterns seguim fixant en els nostres gestos en una imatge, en una pantalla, en un paper, en un mirall, a la nostra retina, a la nostra memòria. / Res ha canviat, però tot s’acaba i tot perdura.

**********************************************

Un posada en escena d’Irene Vicente amb aquest CORPUS ha establert un diàleg, que ha despertat en l’espectador el retorn a la poesia dins del museu, el retorn al paisatge que ens lliga amb la naturalesa, al descans que ens despulla de tot vestit, al mirall que ens colpeig cada dia perquè res ha canviat, i per últim la rebel·lió passiva perquè tenim dret a no reivindicar.

/////////////////////////////////////////////////////////////

Concepte, direcció i dramatúrgia: Irene Vicente Salas / Performers: Laura Alcalà,  Rut Girona, Marina Guiu, Sandra López / Concepció tècnica i de l’espai: Patricia Albizu / Assistència dramatúrgica: Carmen Salinas / So i assistència dramatúrgica: Joan Cot Ros / Producció: Grec Festival de Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Titus Andrònic SL, La Reina Alcalde / Amb la col·laboració dels estudiants del CGS d’escultura aplicada a l’espectacle de l’Escola d’Art d’Olot: Glauka Ruiz Medrano, Nora Gafarot Cullell, Maria Ramírez Rodríguez, Amat Solanilla Suescun

De l’article: Martí Plana / Fotos Albert Loaso

/////////////////////////////////////////////////////////////

Deixa un comentari