Continuant amb la visita per les sales del MNAC, les següents propostes de la intromissió d’obres contemporànies a les col·leccions d’art clàssic, arribem a les sales de l’art gòtic i el renaixement. Veurem el diàleg establert entre les peces actuals i l’entorn de les obres que es confronten per donar una nova dimensió a la mirada passad i actual dels moments de l’home i la seva història.
-2- COL·LECCIÓ GÒTIC + INTRUSOS
5. José Manuel Broto. A-3, 1984
El gòtic és una època en que es passa de la contemplació de les figures en actitud majestàtica i expressió dolorosa, a la posició mística, sacsejades per l’efecte amorós o el patiment íntim.
Broto, empra el gest ample, la pinzellada poderosa, marcant el poder del dolor sobre l’èxtasi cristià. L’autor ens condueix per un món a on hi l’elevació i el davallament alhora per escales i penya segats, a on el viatge de recerca interior dura tota la vida. Amb tonalitats ocres i de coure vell suggereix un nou món de terra i quasi sense aire que ens asfixia i només l’amor passional ens durà al camí de sortida, a l’èxit.
6. Eva Lootz. Sense títol, 1980
En aquell món de mística i horror de l’Edat mitjana, el cristianisme s’articulava com el poder de Déu a la terra. Els temples, les imatges i els objectes divins eren punt de llum i far de consolació per tan amarga i dura existència.
Els retaules de les esglésies donaven el contrapunt, evocant la bellesa i la riquesa del món creat per Déu, donant forces a aquell món vacu i a vegades sense sentit.
Eva Lootz ens proposa també un espai místic; des de la senzillesa de la imatge fa un mirall elevat cap al més enllà, en la pau terrenal a través del camí diví, que s’inflexiona amb una clara simbologia, com fa l’art japonès del zen, com a font de coneixement i de serenor.
7. Antoni Tàpies. Butaca, 1987
Ens trobem en una sala plena d’obres que enalteixen la Verge, en diferents divinitzacions, com la Verge sedent, la Verge com a tron de Crist, amb el seu fill a la falda. Les diferents iconografies es repeteixen en el fet de la posició entronitzada i asseguda de la Verge respecte de les altres imatges que l’acompanyen, com els consellers, els àngels, sants i evangelistes.
I com per art de màgia, Antoni Tàpies fa una obra que sembla treta dels retaules i ens presenta una butaca, a mode de tron que la burgesia es fa posar a les millors estances la casa per sentir-se con un rei. Però en contraposició a la cadira angulosa i dorada de l’art gòtic, la butaca de Tàpies ens remet al pas del temps, amb les marques de les mans, de pell esquerdada, amb les cicatrius de l’envelliment, percebem una absència que no sabem si és temporal o permanent, amb la pista del rastre a la butaca. Aquí ens quedem, amb la ignorància de saber quin era el lloc al món i la potència de poder que el seu amo va deixar.
-3- COL·LECCIÓ renaixameNt i barroc + INTRUSOS
8. Evru/Zush. Sabina eyeya, 1974
El barroc ens dibuixa un nou horitzó en el llenguatge de la descripció del individus, un aspecte carnal i amb les ferides que gràcies al joc de les obre se’ns fa més palesa la fúria del líquid que llisca per la obertura dels talls produïts per armes blanques, llances, punyals i ganivets, que ens assolen la ment amb la mistificació que a través de les perdues de les ferides del passat arribarem a un punt més elevat.
Els crucifixos i el cos de Crist, així com els dels sant martiritzats se’ns fan més complets tant en el seu cos com en la descripció precisa de les ferides i la llum dels ulls que ens miren per inquirir-nos si nosaltres també participem d’aquell depressió produïda pel dolor i el batec tou del cor que comença a perdre flux sanguini.
La obra Sabina Eyeya de Evru/Zush s’ha col·locat a la paret al costat de la crucifixió de Crist, a on els ulls ens marquen un mapa d’observació que dona la posició cardinal i rectoral del cos enfront de la modernitat dels signes que descriuen un moment en el temps. El cap com a centre coordinador es representa per una espiral que tot pensament es digereix i converteix en aliment metafísic per la resta del cos.
El fet de veure el cos cap per avall ens dona un missatge de que tot ho mira i tot ho sent, fent d’antena de les vibracions que els media ens omplen cada dia de noves informacions i imatges.
9. Darío Villalba. Pies vendados, 1974
La humilitat és un valor massa sobrevalorat? o el contrari, ens manca humilitat en el món actual. Sant Jeroni a la obra que dona la rèplica a «pies vendados» de Dario Villalba ens parla com l’home savi es retira amb tota la noblesa i amb els peus lliures per transitar per la vida. Sant Jeroni té la humilitat del pobre sobre els poders terrenals, per això el lleó l’acompanya com a símbol que el peu que trepitja el terra està protegit per la força de la mística i l’esperit il·luminat.
Aquests peus lligats de Villalba ens diuen el mateix, però en el sentit de que l’home actual tot i que sent lliure de servituds ambientals segueix encadenat, perquè hi han els factors de la societat de consum, en que l’home s’erigeix com a superhome, sense necessitat de Déu. La societat post moderna no té present que cal tenir humilitat per reconèixer que sense el punt de l’elevació espiritual no es pot avançar.
10. Eduardo Chillida. Rumor de límites IX, 1971
Arribem a una sala que conté una reflexió sobre la meditació, a on la natura continguda en els plecs de la obra de Chillida ens recorden a les formes orgàniques d’un arbre a on les branques es rebreguen per la força dels elements, la base és un tronc polit d’una sola peça i la al terra la ombra que si projecta ens porta a les arrels mateixes.
La meditació que ens provoca aquesta obra de Chillida, es contraposa a la severitat i senzillesa de l’hàbit religiós que porta Sant Francesc d’Assís obra de Francisco de Zurbarán, a on el rigor monacal i el temps de meditació ens diuen que el camí cap a la meditació passa per la sobrietat com expressen les dues obres.
11. Claudio Bravo. Pan tostado, 1974
En aquesta última peça de les sales del barroc, veiem un canvi en la imatgeria de la època, els sants, les imatges de Crist a la creu, o la Verge entronitzada, temes recurrents i repetits per tants autors, aquí veiem com la natura encara que sigui en forma de bodegons esclata i ens presenta els elements quotidians de la vida, com els aliments, les flors i altres objectes que són emmarcats i formen una nova realitat.
És en aquesta sala plena de naturalesa en estat viu permanent que s’ha col·locat la obra de Claudio Bravo, pan tostado; en que la peça d’un pa aporta la senzillesa d’aquest aliment fonamental de la nostra història, símbol religiós, el primer a compartir en taules i altars.
Com deia Dalí a Federico; “hay cositas quietas, como un pan”
I així és com aquest intrús ens tanca la visita a l’art barroc, amb un pa tan realista que creiem que ja es pot menjar d’immediat.
Europea Words 