Un segle breu:Col·lecció MACBA

El MACBA ha iniciat una nova etapa que pretén exposar de forma permanent a la planta primera la col·lecció d’art, que està sota la seva custodia. Que sigui una aposta permanent, no vol dir que les obres no vagin canviant sota noves formes de presentació i ocupació de l’espai.
L’espai només ha permès exposar 137 obres, de les més de cinc mil que hi han als dipòsits del museu. La necessitat de més espai expositiu és incontestable.
Aquesta primera aposta s’acota des de 1929 amb el moment en que es celebra a Barcelona l’Exposició Internacional, fins l’actualitat. La línia cronològica es va desencadenat sala a sala.
Tal com hem dit, aquesta nova forma d’exposició dinàmica, permetrà desplegar de manera canviant al llarg del temps un gran nombre d’obres, amb l’idea d’interpretar cronològicament els moviments artístics i intel·lectuals que s’han anat succeint al llarg d’aquest darrer segle.

Ferran Barenblit, director del MACBA, presentant l’exposició amb els seu equip

De camí a l’exposició

Sala 1 ++++ de 1929 fins la guerra civil
Les primeres dècades del segle XX van ser testimoni d’una ruptura
amb les formes d’art establertes i d’una profunda transformació en
el camp de la reflexió estètica. La idea d’una avantguarda artística,
sumada a valors com la novetat i l’originalitat, van conduir a una
experimentació radical amb materials i formes. Entre les principals
tendències de l’avantguarda destacaven les que intentaven
construir llenguatges artístics de l’universal i l’utòpic a partir d’un
enfocament analític de les formes.

Obres d’Alexander Calder, 1931

Sala 2 +++ La guerra civil espanyola; 1936-1939
La guerra civil espanyola (1936-1939) va ser també una guerra
d’imatges. Artistes i cineastes es van implicar, a través dels mitjans
d’expressió respectius, en la difusió de les diverses ideologies
polítiques en joc. Dins el territori fidel al Govern de la República, el
disseny de cartells va tenir una rellevància especial. Es va recórrer
als llenguatges visuals i tipogràfics més avançats de l’avantguarda
internacional per comunicar missatges amb claredat a un públic de
masses.

Cartells de la guerra civil

Sala 3 i 4 +++ La postgeurra i final de la Segona Guerra Mundial
Durant els anys posteriors a la Guerra Civil i un cop acabada la
Segona Guerra Mundial, els artistes van explorar formes divergents
d’abstracció. Articulades sovint com una confrontació entre
l’abstracció geomètrica i l’art concret, d’una banda, i una abstracció
que explorava la matèria i l’estètica informalista de l’altra, aquestes
dues tendències principals també van experimentar diversos graus
de proximitat. Malgrat que algunes vessants posteriors d’art concret
van seguir el camí de l’abstracció utòpica obert per l’avantguarda
internacional, van començar a sorgir en la pràctica artística
elements d’organicitat, biomorfisme i gest. De manera semblant,
poden detectar-se exemples de formes geomètriques en l’abstracció
més material.

Sala 5 +++ Els anys seixanta

Als anys seixanta l’art es va impregnar d’imatges de la publicitat i
dels mitjans de comunicació. Els artistes van començar a
experimentar amb aquests nous llenguatges visuals, que sovint
eren emprats per abordar qüestions polítiques candents i com una
via molt efectiva per reclamar llibertat d’expressió.

Les revoltes del maig de 1968 a diverses parts del món, el procés
de descolonització, així com els moviments a favor dels drets civils,
feministes i pacifistes, van convergir en una època de canvi
turbulent i lluita contracultural en el si d’una societat que es
transformava i s’enfrontava a les seves contradiccions.

En el cas de l’Estat espanyol, la realitat social i política estava
definida per la dictadura franquista (1939-1975) i per una societat
conservadora amb una profunda empremta catòlica. Aquest context
«gris» (un color que, a més de descriure el sentiment de viure sota
la dictadura, era el dels uniformes de la policia de l’època) va
suscitar pràctiques artístiques que comprenien des de la denúncia
fins a la ironia, un recurs per burlar la censura. A través de la seva
obra, els artistes van configurar una iconografia crítica, de vegades
remetent a l’estètica del còmic, que coexistia amb els espais
alternatius de la psicodèlia.


Sala 6, 7 i 8 +++ Finals del seixanta

Des de 1970 Nova York va esdevenir l’exemple
paradigmàtic de morfologia arquitectònica i urbana, que demostrava
com els canvis en el teixit de la ciutat n’alteraven la distribució
social. A la degradació de les àrees urbanes van seguir les
inversions immobiliàries a gran escala i els processos de
gentrificació que comporten. Així, els edificis abandonats,
l’especulació immobiliària, la impossibilitat de l’espai públic i
l’existència dels sensesostre es van convertir en la primera matèria i
el tema per excel·lència de la crítica artística compromesa
socialment. Les obres d’art soscavaven el discurs oficial del nou
7
urbanisme i la seva concepció de la ciutat, suposadament asèptica i
aliena al conflicte.

Sala 9 +++ Els anys vuitanta

Als anys vuitanta, art i activisme van estrènyer la seva relació. Els
artistes van crear obres radicalment vinculades al carrer o a
qualsevol domini fora de l’estudi, expressant-se a través del grafiti,
el còmic o l’encartellada sense permís. En paral·lel a l’avanç del
feminisme, l’antiracisme, els drets de gais i lesbianes i les polítiques
de la identitat, es van desenvolupar formes artístiques i d’activisme
que abordaven qüestions concretes com la crisi de la sida. Altres
aspectes que van ser blanc de les crítiques de l’art activista van ser
l’expansió del neoliberalisme, les polítiques econòmiques de lliure
mercat i les intervencions neocolonials.

Jean-Michel Basquiat, Self-portrait, 1986



Sala 10 +++ Els anys noranta

Mentre les polítiques de la identitat continuaven influint l’art en
començar la dècada dels noranta, quan encara es negociava el
llegat del minimalisme i la seva tendència a defugir tot el que fos
personal, els artistes van començar a treballar amb escenografies i
instal·lacions a gran escala d’una manera que, malgrat les
referències al minimalisme, explorava temàtiques d’un alt contingut
personal o polític. Les al·lusions al cos sovint s’expressaven a
través de la seva absència, o mitjançant attrezzo, pròtesis i
accessoris que servien per modificar-lo, o mitjançant mobles o altres
objectes que podien substituir-ne una part o el cos sencer


Juan Muñoz, The Nature of Visual Illusion, 1994-1997

Sala 11 +++ L’art més recent

L’art més recent s’ha centrat en la crítica de les relacions
econòmiques regides pel neoliberalisme i la globalització i,
simultàniament, ha examinat les relacions humanes dominades per
la geopolítica i les desigualtats en la distribució del poder. Dins la
nostra economia transnacional, el mar obert constitueix un espai
econòmic per a la mobilitat de mercaderies, però és també un espai
en disputa on es desenvolupa un tens debat social i polític. Si les
mercaderies viatgen lliurement en vaixells de càrrega, les persones
veuen restringida la seva mobilitat encara que siguin víctimes de
persecució i violència. Es perfila un rígid contrast lingüístic i
conceptual entre els qui són considerats migrants econòmics i els
refugiats.

Text: Marti Plana i MACBA
Fotos: Albert Loaso

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: